Alfons Borrell: "La pintura és una manera de poder cridar"

És un dels màxims exponents de l'abstracció lírica a Catalunya, amb una llarga i coherent carrera que va iniciar de la mà d'Anglada Camarasa. I encara que en la seva vida s'ha dedicat a altres feines, mai ha deixat la pintura, una necessitat vital per a Alfons Borrell (Barcelona, 1931), que dimarts passat va rebre el reconeixement dels galeristes catalans amb el premi GAC d'honor.

-¿Un dia sense pintura és un dia perdut?

-Vaig a l'estudi cada dia, però no sempre pinto. No provoco un treball. S'ha de trobar la situació i l'ocasió necessàries. És com una malaltia, veus que et va pujant la febre i et prepares, però si no arriba, fas altres coses. S'han fet moltes reflexions estranyes sobre com arriba la inspiració. Tonteries. Ve per qualsevol circumstància que provoca una emoció.

-¿El mouen les emocions? 

-La música, la pintura, la poesia... no són una cosa freda, necessiten involucrar-se amb la història, amb la vida, i depenen del temperament de cadascú. Jo tendeixo a estar amagat dins meu. I la pintura és una manera de poder cridar, de poder parlar. És això. Les meves emocions, contingudes o no, les demostro amb la pintura que faig, que no té un concepte filosòfic intel·lectual sinó més aviat un aspecte emocional.

-Un aspecte que plasma a partir del color i l'abstracció.

-La visió que entra pel color és molt més poètica i subtil que la de la forma. L'abstracció és una manera de suggerir sentiments, suggerir el record més que la memòria. La memòria és el que veus i vols traslladar a un suport. És una novel·la. El record és més directe, és l'abraçada, l'oïda, la parla, l'olor. És més profund que veure les coses darrere d'una finestra. Si veiessis el mar i poguessis prescindir de l'horitzó i que l'aigua sigui salada, si poguessis eliminar tot això i fessis un esforç d'abstracció, i fins i tot si en lloc de mirar-ho des d'una finestra et poguessis ficar a dins i sortir blau, formaries part de la història. I l'abstracció és una manera de poder posar-te a dins de la pintura.

-Malgrat el seu treball amb el color, no li agrada que el comparin amb Rothko. ¿Per què? 

-No tenim res a veure. La part mecànica, física, de la seva obra no té res a veure amb la meva. Encara que hi ha una cosa en Rothko que sempre m'ha intrigat i m'acosta a ell: la seva espiritualitat.

-Tampoc se sent còmode quan l'anomenen artista. 

-La paraula em va gran, sembla que t'inflin i al capdavall som gent com la resta però amb una sensibilitat diferent. El que m'agradaria és ser pintura, encara que pugui semblar pretensiós. ¿Què és ser pintura? Vol dir poder quedar-se dins del color, fins i tot dins la forma.

-Entenc que la pintura és una necessitat.

-És una necessitat més que no pas una exhibició i més que la pretensió de l'elit de l'artista. Encara que també m'agrada que s'adonin que existeixo. Ara, precisament quan pensava que era invisible, m'han donat aquest premi. Potser la culpa és meva perquè he viscut massa amagat.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

-¿Està content amb el reconeixement dels galeristes? 

-Estic content, molt, però també em faria il·lusió després de tants anys pintant i tantes obres realitzades, moltes d'inèdites, que un dia vingués el director d'un gran museu o d'una gran institució i em digués: «Va vinga, farem una gran exposició en què es veurà tota la teva obra des dels anys 50 fins avui». ¡M'agradaria molt! Tinc la il·lusió de poder-ho fer...