A punt de donar el cop

Entreu a Youtube i escriviu «croquetas». El primer vídeo que us apareixerà no és el de cap recepta culinària sinó el del brutal (i llarg) monòleg de Hovik Keuchkerian. Impossible no veure'l sense plorar de riure. «La primera vegada que vaig veure una barra de pa tenia 7 anys. Jo en tenia 12». Sembla que Hovik portés tota la seva vida en un escenari. Però no. Era la segona vegada que gravava un monòleg per a Paramount.

Aquell dia, abans de sortir de casa, va obrir l'armari i va agafar una samarreta. Se la va posar. En aquell moment pesava 123 quilos. Es va mirar al mirall i va pensar: «Semblo un nyu embotit en un botifarró de Burgos». Va trucar desesperat a un amic, que li va prestar una samarreta de futbol americà mida XL elevada a la tercera potència. Se la va posar i es va tornar a mirar al mirall: «Semblo prim». I se'n va anar a gravar el seu monòleg. L'èxit del xou va ser de tal envergadura que aquell dia va néixer un actor de televisió i de cine.

Diumenge que ve, Hovik (que segueix fent 1,91 però que pel camí ha perdut molts quilos) opta al premi Goya al millor actor revelació per Alacrán enamorado, una pel·lícula emmarcada en un món que ell coneix molt bé: la boxa. Abans de ser actor i monologuista, va ser un púgil dues vegades campió d'Espanya. Hovik també escriu poemes i està a punt de treure un disc. ¿Hi ha res que no faci? Sí, mudar-se. Ni tan sols per a la cerimònia dels Goya. Dels 17 als 20 anys, ho feia cada dia. Era cambrer al restaurant del seu pare (també es va guanyar la vida com a venedor d'enciclopèdies) i va acabar tan fart dels pantalons i les americanes que no en vol tornar a saber res més.

De pare armeni i mare aragonesa, Hovik va néixer el novembre del 1974 a Beirut. «Vaig néixer jo i va començar la guerra, així que el meu pare ens va treure d'allà i vam venir a Espanya», explica. No va ser bon estudiant. No li agradaven els llibres. A canvi, li anaven bé els esports i el seu germà el va instar a muntar un gimnàs. Ho va fer amb 22 anys i encara el té. Allà, al seu gimnàs, va començar a coquetejar amb la boxa. La primera vegada que va pujar a un ring li va entrar pànic. «Per això vaig seguir amb aquest esport. Perquè si una cosa em fa por la faig fins que la puc controlar».

El rei del quadrilàter

Durant anys va ser el rei del quadrilàter. Però un dia va perdre la il·lusió. Va deixar de somriure. S'ho va beure tot. I es va trencar. «Em vaig tornar boig», revela deixant entreveure que la seva entrada en un pou sense fons va venir per problemes personals, «com els que té tothom».

El 2004 va deixar de combatre. Però l'any següent va publicar el seu primer poemari. El 2008, el segon. El tercer, el 2012. «Vaig començar a escriure l'endemà d'independitzar-me dels meus pares. Va ser en un bar, vaig agafar un tovalló i em vaig posar a escriure. Ara el meu editor vol que redacti la meva biografia, però no ho faré. No tinc tants anys per fer-ho. I, a més, jo no em lligo a cap motllo. La meva escriptura és molt lliure. ¿Una autobiografia? Doncs no. Potser el que sí que publicaré són Relatos de Keuchkerian. Potser».

També recorda perfectament com va començar amb els monòlegs. El seu amic, el mag Jorge Blass, li va trucar un dia i li va dir: «¿Per què no puges demà a l'escenari amb mi i expliques el mateix que ahir ens vas explicar al sopar quan tots vam acabar tirats per terra de riure?»

Igual que fer un gol

A Hovik li va venir de gust. De petit, era l'estrella dels aniversaris de tots els seus amics. Començava a explicar històries i cap podia parar de riure. Amb la proposta de Blass, Hovik va rememorar les seves tardes de glòria d'aniversari i es va il·lusionar. Allò va succeir a finals del 2007. A l'any següent, va gravar Croquetas, el seu segon xou per a Paramount, que el va convertir en estrella absoluta dels monòlegs. «És molt gratificant fer riure. És com fer un gol. Veure penya morta de riure és l'hòstia», comenta.

Notícies relacionades

Els escriptors (també) van a l’oficina

¿I si arriba a guanyar Israel?

Els productors de la sèrie Hispania (Antena 3) es van fixar en ell arran dels monòlegs. Li van trucar i li van oferir un paper. Va ser allà quan Hovik es va enamorar de l'ofici d'actor. La seva oportunitat en cine va arribar amb Alacrán enamorado. El seu paper (empleat d'un gimnàs on es practica la boxa) l'havia de fer Roberto Álamo, però va causar baixa i algú de l'equip va dir el seu nom. El director, Santiago Zannou, el va anar a veure al teatre i se'n va convèncer en mig minut. «Quan vaig conèixer Carlos Bardem -actor en la pel·lícula i autor de la novel·la en què està basada- ens vam agermanar per sempre en cinc minuts».

Hovik també s'ha agermanat amb el cine. Deixa anar la llista de pel·lícules en què ha participat després d'Alacrán enamorado i tothom que el senti perd el compte. Com el perd també quan recita un dels bells poemes que inclourà al disc que està a punt de treure al mercat. «Perdó -corregeix rient- no és un disc. És un discàs». ¿Recitarà un poema si obté el Goya? No ho sabem. El que sí que sabem és que el cabezón acabarà a casa del seu germà, la persona que el va salvar del pou profund en què un dia es va ficar.