Un 'enemic' molt vigorós

La necessitat de recuperar Un ene-

mic del poble queda justificada amb suficiència per com ressonen avui les paraules del clàssic de Henrik Ibsen en la versió que firmen Juan Mayorga i Miguel del Arco, també director de l'ambiciós muntatge que estrena el Lliure de Montjuïc. Corrupció, manipulació i el conflicte entre llibertat individual i bé comú són alguns dels seus eixos temàtics. Tots apareixen amb força en una obra amb 15 actors i una imponent i al·legòrica escenografia en què l'aigua és un altre personatge, que remet al balneari del text i també a una vetusta central tipus Txernóbil.

Del Arco no ha dubtat a polir el text d'Ibsen per buscar la franja de públic més majoritària. També ha jugat una carta efectista, en el bon sentit, en la seva posada en escena. A un inici pausat el segueix la convulsió del conflicte, materialitzat en la fenomenal escena de l'agra discussió entre els germans Stockmann, el doctor del balneari de les aigües contaminades (Pere Arquillué) i l'alcalde del poble, que vol ocultar el descobriment per salvar la seva economia (Roger Casamajor). La funció agafa una velocitat de creuer que ja no defalleix en la trobada mas-

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

siva a la redacció del diari local, ni en la convulsa assemblea de veïns amb els intèrprets fora de l'escenari i repartits per la platea en l'aposta més moderna de Del Arco. L'epíleg arriba al moment més poètic que tanca la famosa frase de Stockmann: «L'home més fort és el que està més sol».

Darrere del notable alt de la proposta també hi ha algunes ombres, com les cançons que separen escenes, a partir de versos d'Ibsen, d'encaix forçat, entre altres coses perquè no s'acaben de sentir bé. També s'abusa de sentències lapidàries i un pèl gastades, sobretot de la premsa. Però res  entela el vigor d'un muntatge amb un elenc esplèndid. Arquillué, gran com sempre, és el seu líder però Casamajor, Pablo Derqui, Mònica López i Jordi Martínez, per exemple, el miren de front sense titubejos.