ENTREVISTA AMB L'ESCRIPTOR
Carlos Zanón: "A la frontera les coses creixen millor"
L’escriptor barceloní Carlos Zanón, en un cèntric hotel barceloní. /
A les novel·les de Carlos Zanón (Bar-celona, 1966) no hi ha detectius ni policies amb placa. En això són semblants a les de Jim Thompson o Horaca McCoy, pura violència seca i dura barrejada amb drogues, violacions i incestos, però en el cas del barceloní hi ha un plus de proximitat i compassió. Noi del Guinardó, últim autor de culte de la sèrie negra, Zanón ha escrit la seva tercera novel·la, Yo fui Johnny Thunders (RBA), com s'escriu la lletra d'una cançó. No en va, el seu protagonista va voler ser una estrella del rock, va tocar el cel, i avui està fet una desferra humana.
-¿Alguna vegada s'ha preguntat d'on procedeix el seu interès per la violència?
-Hi ha dues classes de violència. La del que es rebel·la perquè està fart que sempre el toquin al mateix lloc i la del perdonavides, el poderós. Les meves novel·les parlen de totes dues. Un cop dit això, puc assegurar que no sento cap mena de fascinació per cap de les dues.
-¿La Barcelona canalla que apareix a la seva novel·la és real o un invent?
SEnDDiguem-ne que és versemblant. És una recreació de la nit noctàmbula barcelonina passada pel tamís dels records. Entre altres coses, volia descriure la sensació en què ja estàs una mica tocat i tot et sembla possible.
-¿I aquesta Barcelona agradarà als polítics?
-Home, no és una ciutat amable, però és un lloc on viu la gent, sigui d'on sigui i vingui d'on vingui. Xinesos o pakistanesos. D'aquesta fricció neixen els conflictes, les amistats i les històries. A més a més, no estic gaire segur que els polítics llegeixin.
-Un dels seus personatges es vol independitzar però no acaba de saber ben bé de què.
-La novel·la negra sempre ha sigut conjuntural, això ho va saber fer molt bé Vázquez Montalbán. Jo tot just m'he limitat a captar unes quantes polaroids sobre l'actualitat, però no m'interessava fer un pamflet. Per donar opinions ja hi ha altres gèneres.
-¿Reivindica el seu castellà mestís?
-Jo parlo el castellà que es parla a Barcelona, molt contaminat del català, amb errors que a algun crític de Madrid li han fet posar els cabells de punta. Però per explicar aquesta realitat està bé que sigui així, que sigui el castellà de Marsé o de Casabella, un idioma fronterer que m'agrada molt perquè a la frontera les coses creixen millor.
-¿En quina mesura escriure aquesta novel·la en el context de la crisi l'ha fet encara més negra?
-A Tarde, mal y nunca, la meva primera novel·la, els protagonistes vivien en un barri molt deprimit però no tenien problemes econòmics. Si l'escrivís avui, això ja no podria ser. Per això Yo fui Johnny Thunders és socialment més desesperançada. Al meu barri, el Guinardó, quan els súpers tanquen hi ha cues de persones, persones que tenen l'aspecte de la meva mare, que esperen recollir els aliments caducats.
-Volia ser músic de rock, fins i tot va tenir un grup...
-Però érem dolentíssims. Tot i que vaig tocar al Magic, com Francis, el meu protagonista.
-¿I què va fer primer, escriure poesia o lletres de cançons?
-No ho sabria dir. Els meus primers poemes van néixer quan tenia 11 o 12 anys a l'imaginar-me possibles lletres a les cançons que escoltava per la ràdio. Més tard vaig descobrir Lou Reed, en un disc de segona mà amb les lletres traduïdes, i va ser tota una revelació.
-Així que ha portat aquests sentiments a aquesta novel·la.
SEnDSí, en aquest sentit és el meu treball més personal. La connexió amb la música únicament la podia explicar jo.
Notícies relacionades-¿Francis s'assembla a algú real?
-Personifica el mite i el tòpic del rock and roll. Físicament me l'imaginava com Antonio Vega. Me'l vaig imaginar com una alternativa de mi mateix. Com hauria pogut ser la meva vida si hagués pres determinades decisions.
