Justin Chadwick: "Mandela no va voler mai ser recordat com un sant"

¿Com encapsular la convulsa vida de Nelson Mandela en dues hores i mitja de pel·lícula? Aquesta és l'àrdua tasca a què s'ha enfrontat el director britànic Justin Chadwick, i el resultat és la seva tercera pel·lícula, Mandela: del mito al hombre. Hi captura el líder antiapartheid des de la seva infància fins al 1995, quan va acceptar la presidència de Sud-àfrica després d'haver passat 27 anys a la presó. Durant l'últim Festival de Toronto -és a dir, abans de la mort de Mandela-,

Chadwick ens va parlar de com arriba a admirar el seu objecte d'estudi, de com ensenya treballar en televisió i per què no li agraden els espinacs.

-Sobre Nelson Mandela tothom té la seva pròpia idea al cap. A l'hora de fer una pel·lícula sobre ell, ¿això va ser un avantatge o un inconvenient?

-Va ser un repte. Mandela no va voler ser recordat mai com un sant, sinó simplement com un home, per això vaig voler allunyar-me de l'estereotip. Quan pensem en ell ho fem en aquell home de cabells blancs i aspecte càndid, però entre les poques fotos que hi ha d'ell quan era jove en vaig trobar algunes en què apareix practicant la boxa. Tots sabem que Mandela va ser un gran líder polític, però també era un tipus a qui li agradava disfrutar dels cotxes, la roba i les dones. També vaig descobrir que ja de jove tenia aquest carisma únic: entrava en una habitació i amb la seva mera presència la il·luminava com una estrella.

-Al recrear la vida d'un home per a la pantalla, és inevitable prendre's certes llibertats a la recerca del drama. ¿Se'n va prendre moltes  vostè amb la de Mandela?

-No. El més important per a mi va ser precisament no oferir la meva pròpia interpretació. La meva feina era ser fidel a Mandela i la seva família i tots els personatges que retratava. Moltes de les persones amb qui vaig parlar per preparar la pel·lícula van conèixer Mandela personalment, de fet molts dels extres que vam utilitzar havien sigut testimonis de primera mà dels esdeveniments que el film recrea, així que hem anat més enllà del que expliquen els llibres d'història.

-¿Què ha après de Mandela gràcies a aquesta pel·lícula?

-Mandela ha sigut un model no només per al seu país sinó per a tot el món. Es va mantenir fidel a una sèrie d'ideals en què creia, malgrat que al fer-ho ho va perdre gairebé tot. Li van prendre la llibertat, la casa i la terra, el  van allunyar de la família, i tot i així mai, ni tan sols després de tres dècades d'empresonament, va perdre la seva capacitat per al perdó. Aquesta força em sembla increïble. Mandela va saber entendre que l'única forma de deixar enrere la barbàrie és a través del perdó i l'amor.

-Les pel·lícules biogràfiques són un gènere sobreexplotat. ¿Encara és possible acostar-s'hi d'una manera innovadora?

-Almenys jo ho he intentat. Els anglesos solem comparar els biopics i les pel·lícules d'època amb els espinacs: te'ls menges perquè saps que t'aporten aliment, encara que no tinguin gaire bon gust. Però anar al cine resulta cada vegada més car, així que vam voler oferir-li al públic una experiència èpica, visceral i emocional, i no simplement un enorme plat d'espinacs. Vaig prendre com a referents pel·lícules com Ciudad de Dios i Tropa d'elit, cine seriós però també molt entretingut que pot competir amb qualsevol producció de Hollywood. Per això la pel·lícula té escenes d'acció i persecucions, però al mateix temps no perd mai de vista la veritat.

Notícies relacionades

'Mandela: del mito al hombre', personatge rellevant, film pla

La realitat s'imposa en el cine

-Vostè procedeix del món de la televisió. ¿En què el va influir aquest bagatge a l'hora de rodar aquesta pel·lícula?

-A ser ràpid i no perdre temps repetint preses una vegada i una altra. Molts directors britànics hem agafat experiència fent televisió perquè al meu país hi ha molta tradició televisiva, i per tant els equips de rodatge estan plens de gent amb talent. Per suportar el ritme que la televisió exigeix has de rodar un episodi en dos o tres dies. Jo no vaig rodar Mandela a aquesta velocitat, però vaig voler aplicar la mateixa lògica de treball.