És el catàleg, senyors

Al llarg dels anys he intercanviat salutacions unes quantes vegades amb Josep Maria Castellet, però només puc dir que vaig mantenir una conversa llarga amb ell. Va ser l'any 1983. Jo tenia 19 anys, volia ser escriptor i, com que no confiava gaire que això em permetés guanyar-me la vida, estava buscant feina en el món editorial. Ni tan sols recordo qui em va fer el favor de demanar-li a Castellet que m'atengués. No era un contacte tan pròxim per representar cap compromís per la seva part. Em va rebre al seu despatx del carrer Provença al vespre. Recordo la molt aromàtica olor dels seus cigarrets i no sé si hi havia una estufa al costat de la seva taula o si la meva memòria inventa aquest detall per acabar d'esbossar l'ambient de les editorials d'aquell moment: fusta i llibres per tot arreu.

Aconseguir triomfs aliens

Des del començament de l'entrevista li vaig aclarir que jo parlava català però no l'escrivia amb prou aplom per atrevir-me a utilitzar-lo com a idioma de referència professional. Potser per aquest motiu la conversa va ser molt relaxada: ell només em podia oferir el seu profund, savi i irònic coneixement del món editorial. Em va parlar de les virtuts que hauria d'atresorar si volia ser un bon editor algun dia. Havia de llegir molt, és clar, i dominar almenys algun idioma estranger, i…

En fi, una sèrie d'obvietats que va resumir en els primers compassos de la conversa per entregar-se després, amb molta més passió, a enumerar altres capacitats molt més importants. Aquell dia vaig aprendre que el millor barem per jutjar un editor és la seva generositat. N'he tractat uns quants amb el pas dels anys, però no n'he sentit mai cap altre formular d'una manera tan explícita com ho va fer ell la idea que el triomf més gran d'un editor consisteix a forjar un èxit aliè: el dels seus autors.

Quatre anys després, Castellet va incloure en el catàleg especial del vint-i-cinquè aniversari d'Edicions 62 un deliciós text en què afirmava que per ser editor feia falta tenir bon ull, bon nas, bona mà, bona oïda i molt savoir faire social. Però en cada una d'aquestes capacitats, amb la seva ironia característica, doblava la funció: bon ull per llegir, és clar, però també per desviar la mirada davant els desordres dels gestors; mà sensual per passar pàgines, sí, però també mà esquerra per a les complexitats del món literari; nas per al bon olfacte, però també per detectar podridures ocultes.

Estava responent amb sorneguera elegància a la pressió del resultadisme sobre la gestió cultural, una exigència de rendibilitat que des d'aleshores no ha fet sinó créixer amb efectes devastadors.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Potser no ha sucumbit del tot la vella idea que els llibres que es venien bé et permetien anar nodrint el catàleg de llibres excel·lents que potser no es vendrien.

Em consta que en aquest país hi ha grapats d'excel·lents editors, capacitats per armar un catàleg tan sòlid com el de Castellet. Disposen de més lectors que mai, però cada vegada més dispersos i menys militants. Disminueixen perillosament les llibreries i, en general, els espais de complicitat entre l'editor i el lector. Ni tan sols estem segurs que el nexe que els uneix hagi de seguir sent un text imprès en paper. Però precisament per sobreviure a tota aquesta inquietud es farà més necessari que mai creure que la tasca d'un editor consisteix a reunir èxits aliens en un catàleg coherent.