Savi Van Morrison

Autoritari i dolç, desbocat i a la vegada atent a cada minúscula inflexió del seu repertori, que va improvisar, com sempre, sobre la marxa, i dels seus esforçats músics. Reservada bèstia escènica i artista enciclopèdic, a les seves cançons els gèneres (soul, jazz, rock, blues, country) s'entrellacen i es difuminen els seus límits. Van Morrison va tornar ahir a la nit a Barcelona, i al Festival del Mil·lenni, després de vuit anys d'absència, amb una exhibició de recursos esquitxada per algunes partitures que ja són estàndards de la música popular.

Dues hores de música intensa, comptant la breu actuació de Shana Morrison, filla de l'estrella, amb cinc discos al seu càrrec, que va escalfar el Liceu amb un soft-rock d'accents bluesístics i que després es va convertir en corista del grup. Tensió continguda en el coliseu operístic i repressió dels fotògrafs amateur: un comunicat va advertir que es «requeriria abandonar la sala» a qui s'enxampés provant d'immortalitzar l'acte, i treballadors per tota la sala es van dedicar a detectar infractors (com el 2008 amb Tom Waits, una pràctica que, per la seva dificultat operativa, no es veu cada dia).

I va sortir George Ivan Morrison; 68 anys suspesos en el temps (manté la imatge corpulenta i rude de quan en tenia 48... o 38) i el saxofon penjat al coll, que va començar a sonar en la primera cançó, la instrumental Celtic swing, que en la seva versió original, de l'àlbum Inarticulate speech of the heart (1983), tenia un aire new age ara feliçment suprimit. D'aquí va passar a un assalt swing amb Only a dream i una esvelta Close enough for jazz, una de les comptades mencions al seu últim disc, Born to sing: No plan B. Com passa amb Bob Dylan, a aquestes altures difícilment algú podria sentir-se defraudat pel fet que Van Morrison no sigui l'alegria personificada i ni tan sols estimi oportú dirigir-se al públic. Encara que aquest cronista pot testificar que, en plena interpretació de la desena peça, In the midnight, es va dirigir discretament al baixista esbossant un franc somriure.

CLIMA EMBOLCALLANT / Els seus diàlegs amb els músics, vuit (inclòs un reforç de percussions i dos metalls), tenen un aspecte intuïtiu; mirades, paraules en clau i els imperatius gestos amb el braç dret en angle recte, subratllant moments emfàtics. Un codi que els seus coneixen bé i que al Liceu va acompanyar un repertori de 19 cançons que va alternar tempos amb habilitat, creant un clima d'emotivitat latent matisada aquí i allà per gestos més lleugers: del poderós fons soul de Sometimes we cry (amb Shana com a compenetrada partenaire) a la tensió dinàmica de Precious time, i pel camí, el misticisme de Moondance, i en el seu generós desenvolupament Morrison va dibuixar, amb el saxo, la melodia del clàssic My funny valentine, de Rodgers i Hart.

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

RECORD DE THEM / Només el tall sec de Baby, please don't go, estampida de rhythm'n'blues de garatge de primera generació (a partir de la versió del seu venerable grup Them el 1964), va sacsejar amb brusquedat el Liceu de l'estat d'abstracció emocional, que va tornar a imposar-se subtilment amb Crazy love, l'altra cita a l'àlbum Moondance. Del nou disc en van sortir dues peces més, aquestes bastant desiguals, una acollidora Retreat and view i el desviament bluesístic impetuós, cru, de Born to sing.

Morrison es va recordar dels seus èxits comercials, que no és que siguin molts, com el cas de la dinàmica (i litúrgica) Whenever God shines his light, amb la seva filla posant-se en el paper de Cliff Richard, còmplice de la versió discogràfica, i de la sempre assolellada Brown eyed girl. Més canvis de registre amb l'acostament country d'I can't stop loving you, de Don Gibson, que va gravar fa dues dècades en el doble Hymns to the silence, i, com a última parada, el gran tòtem de Them, Gloria, sempre més terrestre que en l'adaptació de Patti Smith. La cançó es va estendre durant més de 10 minuts amb fogosos desenvolupaments instrumentals mentre Morrison abandonava l'escenari per no tornar. Sense ritual de bisos ni compliments. És Van Morrison, això és el que hi ha i, com proclama el seu últim disc, no hi ha pla B.