El desglaç de l'èxit

A Andreu Rifé, l'èxit inesperat de Fil de llum, una cançó del seu tercer disc seleccionada com a sintonia de la popular sèrie Polseres vermelles, li va canviar la vida. Va passar de ser un actor i músic respectat a un personatge popular a qui li trucaven de tot arreu. A l'acabar els concerts tenia la sensació de passar més temps firmant discos i fent-se fotos que tocant. El seu món va canviar completament. «Fins i tot la gent que em coneixia de tota la vida em va començar a mirar diferent», recorda. «La meva neboda de 10 anys, a qui m'he dedicat tant, un dia em va demanar un autògraf. '¿Per a qui és?', vaig preguntar. 'Per a mi', va contestar. No m'ho podia creure, alguna cosa estava fent malament», explica el músic i actor, que abans de llançar-se a la música va treballar com a aparellador i arquitecte.

Últimament la idea d'aquest suflé amb el qual compara l'èxit ràpid no el deixava ni dormir. «Sovint, els últims mesos, em despertava torbat per un malson: tocava en un lloc i no hi havia ningú», confessa. Llavors va sorgir la idea de conjurar les seves pors i les contradiccions internes causades per la manera com ha passat a ser vist des que es va fer famós. Per pair què passarà quan tot això s'acabi i ningú se'n recordi d'ell se li va acudir exhibir-se a sobre d'un cub de gel de grans dimensions. «El gel s'anirà desfent a poc a poc i jo al final cauré, suposo, perquè l'aigua no coneix l'èxit», diu Rifé, que ha titulat la seva performance Què en sap l'aigua de l'èxit? Es veurà al claustre de l'Arts Santa Mònica, centre situat al final de la Rambla, on Rifé s'instal·larà el cap de setmana vinent per convertir-se en estàtua vivent. Bé, és un dir, perquè en realitat l'artista no estarà sol. Portarà el mòbil i espera rebre i enviar fotografies i missatges, interactuar amb la gent que passi a veure'l i amb els que es posin en contacte amb ell a través de les xarxes socials teclejant #AndreuRifeGel. L'escalf humà l'ajudarà, espera, a suportar 40 hores assegut. «Tan sols m'aixecaré per anar al lavabo», va aclarir l'artista. El menjar l'hi portaran des del restaurant 7 Portes, on ahir va presentar el projecte.

Una càmera permetrà seguir en streaming cada detall d'aquesta performance. La funció arrencarà dissabte a les onze del matí i s'acabarà 40 hores després. Arts Santa Mònica estarà obert gratuïtament al públic, de les onze del matí a les vuit del vespre, i Rifé estarà disponible per a tothom. «No crec que vingui gaire gent», assenyala. A la nit, el públic el podrà seguir des de la Rambla, ja que la càmera projectarà el que passi a dins a l'exterior del centre.

Símbol efímer

Aconseguir un bloc compacte d'aigua gelada de gairebé un metre cúbic ha estat el més complicat fins ara. El gel «simbolitza la naturalesa del que és efímer, com l'èxit». La seva persona exhibida com a objecte representa «la sacralització de l'artista, la deshumanització de la persona».

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

Tot estarà cuidat fins a l'últim detall. La cadira en què s'asseurà no serà una qualsevol, sinó el model Toledo, un disseny en acer inoxidable de Jorge Pensi. «La meva mare em deixarà un coixí perquè estigui més còmode», confessa Rifé. Una fina alfombra de plàstic transparent li servirà per aïllar els peus del fred. El calçat estarà preparat amb una sola que incorpora tacs d'escalada per evitar relliscar. La cadira es fixarà al gel perquè no s'escorri.

El seu vestuari no serà com el d'anar al Pol Nord però sí que estarà preparat per al fred ja que la cadira Toledo, feta amb acer inoxidable, no aïlla del fred. «És curiós. Un artista anglès em va demanar aquesta cadira per ficar-la en un forn i convertir-la en un bloc d'acer inoxidable i ara estarà sobre el gel», diu Pensi, per a qui aquest disseny seu va ser el principi d'una gran aventura d'èxit. «La vaig crear en una època fosca. Va ser un acte de bogeria», recorda. «Aquesta cadira m'ha donat molt més en l'aspecte espiritual que en el material. ¡I pensar que fa 25 anys al llançar-la em vaig imaginar un muntatge amb una cadira al gel!». Curiosa casualitat.