Una tarda amb la reina del terror

En algun moment entre el premi Herralde del 2019 per Nuestra parte de noche i l’aparició de Un lugar soleado para gente sombría, col·lecció de relats publicada l’any passat, Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973) va canviar de divisió i gairebé també d’esport. De dama fosca i princesa gòtica de la literatura argentina a superestrella del carrer, que diria Lawrence, i fenomen (fan) d’abast global. Ella, visitadora de cementiris, adoradora fatal dels Manic Street Preachers i entusiasta seguidora de Suede, banda a la qual va dedicar el llibre Porque demasiado no es suficiente, va travessar de cop a l’altre costat del mirall per convertir-se en objecte de culte i adoració.

No només se la rifen a cerimònies i guardons (el Grand Prix de l’Imaginaire o el Iberoamericano de Letras José Donoso, per citar-ne només un parell), sinó que els seus fans la cobreixen de regals, la segueixen amb fervorosa entrega i li dediquen enginyoses obres d’art inspirades en els seus contes i novel·les. A Lord Byron se li tirava la gent a sobre; a Enríquez li construeixen capsetes amb parpelles i altars d’ossos. «Ser fan no és un acte passiu on un només rep i és un tarat. Un intervé amb l’artista, pren alguna cosa de l’artista, està en completa entrega amb l’artista, gairebé com un tarat, però alhora fa alguna cosa, s’afirma en alguna cosa», diria la mateixa escriptora si li preguntéssim al respecte.

De gira per Espanya des de fa 10 dies per presentar l’assaig lector Archipiélago (Àmpersand) i la reestrena de Cómo desaparecer completamente (Anagrama), novel·la de revenja generacional que va publicar a l’Argentina el 2004 i que debuta ara per aquí, Enríquez va causar sensació dissabte a la llibreria Finestres (dues hores de firmes amb entrada reservada i una cua que serpentejava fins al carrer) i va col·lapsar ahir La Central de Consell de Cent amb una presentació-col·loqui en la qual només li va faltar separar els mars.

«¿Vens a Woodstock?», saluda Rodrigo Fresán a l’entrada. «És com el sermó de la muntanya... de La vida de Brian», fa broma, ja dins del local, Kiko Amat. Tampoc a La Central cap ni una agulla, però el so és bastant millor. Així que aquí som, endinsant-se en el creixent culte de l’argentina mentre l’autora de Bajar es lo peor dirigeix la litúrgia i ocupa el reclinatori, tot alhora, i desplega davant una legió de lectors feliçment asardinados el mapa de llibres i lectures que l’han portat fins aquí.

¿Un primer devocionari? Vegem: Cormac McCarthy «sencer»; Sobre héroes y tumbas d’Ernesto Sábato; Moby Dick («em fa por aquesta noció com de vertigen i abismo», confessa), Chaperos de Dennis Cooper... «La majoria dels llibres em fan por, per això m’agraden», conclou Enríquez. Entrats a la sorra del terror i el fantàstic, pocs dubtes: «Stephen King és qui millor ho fa», proclama amb afany evangèlic. «Si comences per It tens tot el que fa. Es va compendiar a si mateix. El més important és El resplendor i el que més m’agrada és Cementerio de animales». De cria, per la qual cosa sigui, també li donava autèntic pànic el Chanquete de Verano azul. No hi ha més que unir els punts.

Ni Kafka ni Austen

Notícies relacionades

Isaac Rosa tanca en una novel·la l’insomni de tot un país

Anna Lleó, cap de Esdeveniments de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament: «Treballem per a la Mercè del 2026 des de fa mesos»

Fan abans que escriptora, abans fins i tot que qualsevol cosa, Enriquez ha vingut de Tasmània a parlar del seu llibre, sí, però sobretot dels de tots els altres. De Carson McCullers, Shirley Jackson, Silvina Ocampo («em sembla una sàdica», remarca), Amparo Dávila, Flannery O’Connor i Julio Cortázar. De Borges, «òbviament», i també de Ray Bradbury, un dels pocs que, diu, l’han fet plorar. Més recent és l’enamorament sobtat amb Joy Williams, la gran dama del gòtic del sud. «És fantàstic trasbalsat», diu. «L’acusen de gòtic de Florida, sembla que ara totes les dones fem gòtic, però ella té el seu món, la seva bogeria, el seu alcoholisme i els seus fantasmes».

Instal·lada a Austràlia amb el seu marit i una quantitat bàrbara de llibres que han creuat pràcticament tothom, assegura que, en cas d’haver de començar a construir de zero amb la seva biblioteca, tot seria còmics i llibres d’art. «La literatura la llegiria en el kindle fins que em vinguessin ganes de comprar una altra vegada paper», desmitifica. Tampoc allà hi hauria lloc per a Kafka ni vade retro Jane Austen, dos dels clàssics amb els quals amb més recurrència ha ensopegat. «M’irrito perquè Kafka és dels que més em recomanen i més impossible em va resultar de llegir. No va amb mi. És el meu taló d’Aquil·les. A Jane Austen no l’aguanto». Coses del punk. «No tinc fantasies de puresa. Els Sex Pistols i The Clash són molt més mainstream que jo», conclou.