La vida punxant

Va ser el meu únic amic en els anys més fotuts de la meva vi da», diu l'experiodista Héctor Castells sobre Aleix Vergés, àlies Sideral, DJ símbol de la modernitat barcelonina als 90. «I vaig ser testimoni del seu creixement, de la seva primera guitarra, del seu primer concert, del seu primer clau, de la seva primera pastilla i del seu primer atac de pànic. De tot, fins al final».

Vergés va morir el 2006, als 32 anys, a causa d'una aturada cardiorespiratòria provocada per una sobredosi de droga. L'endemà havia d'anar al País Basc per començar a gravar un disc de pop que feia dos anys que preparava. Era un projecte anhelat per a l'antic component del grup Peanut Pie i gran promotor de la comunió entre pop i electrònica des de les cabines; tot un referent per als joves de Barcelona que somiaven assemblar-se a la gent que sortia a The Face.

Héctor Castells (Barcelona, 1974) explica la seva gran història truncada en una personal biografia de 550 pàgines, Sideral. Estrella fugada, llançada aquests dies per l'editorial Contra. «El llibre és una resposta al petit trauma generacional que va suposar la desaparició de l'Aleix», diu un biògraf al qual potser podríem anomenar novel·lista, perquè el llibre pot llegir-se com una novel·la èpica, o poeta, per les imatges al·lucinades que abunden. 

Parcialitat passional

Se suposa que algú molt pròxim a un homenatjat no en pot donar una visió justa, però Sideral. Estrella fugada tampoc ho pretén. Castells, que apareix al llibre sota l'àlies d'Hache, opta des del principi –i fins al final– per una parcialitat passional producte de la proximitat. «M'he decantat per despullar la meva mirada, per recrear moltes situacions que vaig presenciar i moltes altres que m'han explicat. Perquè només vaig començar a escriure després de realitzar més de cent entrevistes. I de transcriure-les. Diguem que el procés d'investigació va ser periodístic».

Entre els entrevistats figuren els familiars de Vergés, que van obrir tots els àlbums de fotos haguts i per haver, la seva discoteca, tot. «I també hi ha la meva memòria», afegeix Castells. El que no ha revisitat és Extrañas criaturas, el discutit llibre de Jo Alexander inspirat en el personatge del DJ desparegut.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

Inevitablement, aquest relat íntim és per extensió, donat el caràcter icònic de Sideral, el retrat d'una època: la Barcelona postolímpica les matinades de la qual vibraven a ritme de techno i en què l'èxtasi causava estralls. «Era un món analògic i immadur, com la història universal de la joventut abans del segle XXI. L'electrònica va caure com un meteorit en un univers ple de pop i de psicodèlia. I les pastilles van matisar els estilismes», diu Castells amb un estil semblant al del seu llibre. 

Quan apareix la paraula nostàlgia, afirma que això és «una malaltia de l'ànima, una cosina bastarda de la melancolia que provoca que vegem camps de blat i postes de sol allà on només hi havia un descampat ple d'agulles».