Greil Marcus: «La premsa sempre ha estat al servei de la indústria»

Als 68 anys, el californià Greil Marcus és el referent viu més venerat de la crítica musical. Els seus llibres, autèntiques peces d'estudi, es reediten constantment i encara alterna les seves col·laboracions en premsa escrita amb la docència a la universitat. La recent edició en castellà de la seva seminal col·lecció d'assajos Mystery train (1975) és l'excusa per conversar amb el guru del gremi.

-La selecció d'artistes dels quals va escriure a Mystery train va ser bastant equilibrada en termes racials: Robert Johnson, The Band, Sly and the Family Stone, Elvis Presley... ¿Va fer un esforç conscient o llavors la música blanca i la negra ja tenien un protagonisme similar? 

-Vaig voler escriure sobre gent sobre la qual o no s'havia escrit res o no s'havia escrit bé. No vaig voler escriure sobre Bob Dylan ni Chuck Berry perquè ja se n'havien escrit coses interessants. Sí que em penedeixo de no haver escrit sobre dones. Tant de bo hagués inclòs un capítol sobre Arlene Smith, la cantant de les Chantels.

-¿Se segueix construint la història de la música basant-se en els èxits de músics homes blancs?

-La gent segueix creient que els negres no pensen, que són productes del seu entorn: criatures que reaccionen però no pensen. No se'ls atribueix una intenció o premeditació, més enllà de la de fer-se rics.

-Rellegint el seu excepcional assaig sobre Robert Johnson, on introduïa referències a Moby Dick jugo a imaginar Johnson a la tomba cridant: «¡Ho està sobreanalitzant, senyor crític! ¡Només era blues!».

-Sempre m'han acusat d'això. I és una xorrada. Quan algú diu això en realitat està dient: aquesta cançó no mereix que li donis tantes voltes, no val la pena que et sentis tan commogut per ella. Però ningú dirà: estàs sobreanalitzant Moby Dick o a Shakespeare. És una visió intel·lectual i moralment corrupta.

-Però deu haver sentit allò «del rock'n'roll no es pot sobreanalitzar perquè perd la intenció primitiva».

-Hi insisteixo: una xorrada. No pots dir que les cançons de Chuck Berry són només per ballar. Ho són, però també contenen una gran quantitat de pensament: resistència, rebel·lió, astúcia... Ell mateix ho va analitzar en la seva autobiografia. Jo no dic: no ballis amb aquesta cançó i pensa sobre ella. El que dic és: aquesta cançó em commou, em confon i la meva reacció és reflexionar. No crec que el que jo faci sigui tan diferent del que fa qualsevol altra persona. Únicament dedico a aquesta cançó més temps que la resta. Perquè per a mi la crítica és l'anàlisi de la meva pròpia reacció davant la cançó: què m'està passant, per què fa que em comporti així, què conté... No m'interessa la intenció del seu autor.

-Sempre ha semblat més interessat en la música que en els músics.

-Això mateix. No m'interessen els autors ni les circumstàncies de la seva vida. Cap obra es pot reduir a la biografia de l'autor. Em pot interessar quan sembla que hi ha contradicció entre la seva obra i la seva vida. Penso en Chet Baker, que durant anys va compondre per comprar heroïna. Molt sovint la seva música t'impedia deduir per què la feia. La seva música no era la traducció de la seva vida.

-¿Creu que un dels errors de la premsa musical ha sigut escoltar massa els músics i escoltar poc la música? Ja ho sap: atendre massa a la vida de l'autor i al que ens pugui explicar sobre la seva obra en lloc de submergir-nos-hi.

-Seré clar: és molt més fàcil filar uns fets que intentar traduir en paraules la teva experiència al sentir un disc. És molt difícil aprendre a submergir-te en una cançó, tornar i explicar què hi has trobat. I hi ha gent que tem tant la seva pròpia reacció emocional que prefereix remetre's als fets. Jo mateix he tingut reaccions extàtiques sentint música que m'ha confós i terroritzat.

Notícies relacionades

L’OTAN del "papi" Trump

Borja-Villel combat la narrativa burgesa del museu tradicional

-Amb el pas dels anys és cada vegada més evident que la premsa musical s'ha convertit en un instrument al servei de la indústria del disc.

-En molts sentits, sempre ha sigut d'aquesta manera. Quan vaig començar, als anys 60, les companyies ja contractaven el que s'anomenava company freaks. Es vestien i parlaven com músics, es drogaven amb els músics i es feien col·legues dels redactors dient-los: «Treballo per a Capitol Records però estic canviant l'empresa des de dins. Et donaré accés especial als músics perquè vegis que genials que són». va ser una manera d'atrapar les veus independents i convertir-les en sequaços del negoci discogràfic. Potser avui ja ni fa falta intentar seduir-los perquè volen ser això.