CRÍTICA

Sobredosi de palla

L''Informe de l'interior' de Paul Auster és decebedor i redundant

Paul Auster, l’any passat a Barcelona.

Paul Auster, l’any passat a Barcelona. / ELISENDA PONS

2
Es llegeix en minuts
SERGI SÁNCHEZ

El problema d'aquest informe és que ja l'hem llegit abans. Paul Auster està en tot el seu dret de mantenir-se fidel a les seves memòries d'infància, a la vida bohèmia i desolada a París, a la necessitat de tancar-se en la closca de les seves tortures per devorar un foli en blanc, però ¿per què fer-ho si no hi ha res més a afegir? ¿Se sent buit quan no publica o està obligat per contracte a entregar un llibre per any? Potser l'únic dels quatre capítols d'Informe de l'interior que millor funciona és el primer, perquè aquí aprofundeix en els seus orígens jueus, en la relació amb els seus pares, en la seva tendència a les fugues mentals («De tant en tant, per cap raó aparent, de cop i volta perdies la pista de qui eres»), d'una manera que complementa Diari d'hivern i, sobretot, La invenció de la solitud, el seu primer i magnífic llibre autobiogràfic.

El que segueix és, sense cap mena de dubte, decebedor. El segon capítol, dedicat a dues pel·lícules que van marcar la infància d'Auster (les meravelloses Tony Rome i El increíble hombre menguante), és d'una banalitat sorprenent. Ningú li demana a Auster un assaig acadèmic, perquè del que es tracta aquí és del valor emocional dels dos títols; en fi, de la seva relació, conjugada en singular, amb la vida de l'escriptor. Però ni tan sols això ens transmeten les detallades, planes, llarguíssimes sinopsis de les dues pel·lícules.

CORRESPONDÈNCIA / En el tercer capítol, Paul Auster transcriu diverses de les cartes que li va enviar a la seva nòvia i primera dona, l'escriptora Lydia Davis, durant el període que va des del 1966 fins al 1969, quan l'autor de La música de l'atzar emprenia el seu dubitatiu viatge cap als abismes de la literatura. Més enllà de la curiositat que pugui sentir el lector d'endinsar-se en la intimitat dels pensaments austerians en una edat tan prematura, ni tan sols fa la impressió que Auster els tingui en especial consideració (els qualifica alguna vegada de pedants i pretensiosos). Dialoga amb ells, com a la resta del

llibre, en segona persona del singular, com si fos Un Altre, però amb prou feines obté resposta d'aquest Altre, i el solipsisme d'a-questes epístoles les condemna a la mera anècdota. I l'epíleg, a manera de resum fotogràfic o col·lecció de proves documentals dels textos previs, és pluja sobre mullat.

Ens queda la sensació que Auster és un d'aquells estudiants que contesten a una pregunta que no saben amb palla recollida aquí i allà. ¿Per a què, per a qui aquest Informe de l'interior?

3 INFORME DE L'INTERIOR

INFORME DEL INTERIOR

Paul Auster

Trad. Albert Nolla / Benito Gómez.

Notícies relacionades

Empúries / Anagrama.

320 / 336 p. 18,90 €