L'últim dels déus

El novel·lista nord-català Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha imaginat en la seva última novel·la, Les cròniques del déu coix (Proa), una cau-

sa molt concreta per a la mort dels déus pagans. Una vegada abolits els sacrificis arran del triomf del cristianisme, les divinitats, famèliques, privades del fum que puja de les ares, s'extingeixen, exangües. Però, almenys, una d'elles sobreviu. Hefest, per a la cultura romana Vulcà, el déu de la forja i els volcans, lleig, brut i coix (des del moment que la seva mare Hera el va llançar a l'Egeu i es va clavar una olímpica patacada amb l'illa de Lemnos), sobreviu a la calor de les seves fargues subterrànies.

Joan-Lluís Lluís explica la seva elecció: «No volia que fos un déu massa principal; són excessivament majestuosos i perfectes. Apol·lo, uf, ¿què faig amb Apol·lo? En canvi, Hefest és lleig, és coix, treballa i es passa la vida sota terra. I això li donava un toc d'humanitat curiós».

Fer-lo despertar al segle VII, quan el cristianisme ja s'ha imposat, li permet a Lluís posar-lo d'entrada en un món en què no entén res (i aquest joc és un dels que permeten a l'autor anar dosificant al llarg del llibre cops d'humor, o més ben dit, diu, «autoironia i distanciament»). Hefest sobreviu amb penes i treballs, s'aïlla a la Sicília rural, als peus del seu Etna, i veu passar els segles, fins a acabar convertit en un senyor rural, un capo de la Cosa Nostra primigènia, en combat, una vegada més, amb el món modern. «Volia que visqués sense tenir gaire a veure amb els humans, que ignorés el seu propi llegat, incloent-hi el renaixement de la cultura clàssica. Volia evitar fer una sèrie d'episodis, Hefest i els víkings, Hefest i els àrabs, Hefest i els catalans...» Déu dels invents, veu sorprès com els homes l'han superat de llarg, però vaticina que la tecnologia superarà també aquell déu dels cristians.

Hefest, per no entendre, no té ni idea de què és el pecat, allò

que angoixa tant aquests cristians. «En-

cara que ens diguin que tot ve de Grècia, estem parlant de mons molt diferents. No tenien noció de pecat, del que es trac-

tava era de no ofendre els déus, per protegir-se'n, i nosaltres, encara que ens hàgim descristianitzat més o menys, ho seguim tenint molt integrat», opina el novel·lista, que es declara ateu, sosté que no hi ha cap raó «per pensar que el monoteisme és intrínsecament superior al politeisme» i considera que, encara que el valor que va donar el cristianisme a la vida humana va ser un gran avenç per a la humanitat, «les religions politeistes són més tolerants».

En aquest combat entre els déus vells i nous (sí, combat: no en va, creu Joan-Lluís Lluís, hi ha tants contactes entre les divinitats clàssiques i l'univers contemporani dels superherois), l'afamat Hefest, dibuixat en el llibre per Perico Pastor, és un personatge digne de commiseració, però es comporta al mateix temps com un ésser malvat. «Els déus eren totalment indiferents a les persones humanes, per això faig que Hefest tingui tants problemes de comprensió, perquè no li interessen gens, les menysprea totalment; i en canvi el déu dels cristians s'apassionava per tot el que feien les persones, a més a més de donar-los una promesa per al més enllà, que és la gran idea del cristianisme. El paradís, això sí, és un instrument de propaganda...»

Notícies relacionades

De l’angoixa a la calma

Ombra aquí, ombra allà

Perpinyà i la independència

Joan-Lluís Lluís, que mà a mà amb Joan Daniel Beszonoff manté una producció literària normalitzada enmig de l'erm lingüístic de la Catalunya Nord, està convençut que el 2014 hi haurà una mena o altra de consulta, i es qualifica d'«obrer, no pas soldat, al servei de la construcció de la independència de Catalunya». ¿I com es veu el procés per allà a dalt? «Personalment, jo demanaria la nacionalitat catalana. I crec que els beneficis serien enormes per a la Catalunya Nord. Des del punt de vista lingüístic, seria l'única cosa que podria salvar la llengua. I seria un terratrèmol que faria que tots es replantegessin la seva identitat; ¿som catalans, som francesos, què vol dir ser català, què passa si aquesta bandera que porto al rugbi oneja a l'ONU?»