Eugenio Mira: «'Grand piano' és un joc d'il·lusionisme»

Un jove pianista amb por escènica (Elijah Wood) rep una amenaça de mort en ple concert: si falla una sola nota, un misteriós franctirador (John Cusack) acabarà amb la seva vida d'un precís tret. Sota aquesta premissa d'aire inequívocament hitchcockià, el director Eugenio Mira (Castalla, Alacant, 1977) ha orquestrat el sumptuós thriller Grand piano, que ha arribat aquesta setmana als cines després d'haver inaugurat l'última edició del Festival de Sitges.

-Algú ha arribat de dir de Grand piano que és la «millor pel·lícula que mai va rodar Brian De Palma».

-Paraules majors. Jo admiro molt De Palma. Sempre l'he defensat dels que diuen que és un imitador d'Alfred Hitchcock. S'equivoquen. De Palma és un visionari, un paio amb estil propi a qui he venerat des d'adolescent. Potser sí que Grand piano és una pel·lícula molt De Palma, però la veritat és que si algú pensa que Grand piano sembla una pel·lícula seva, és un elogi per fer pujar el colors a la cara.

-Més enllà de la presència entre bastidors de De Palma, un joc entretingut consistiria a buscar referències a Grand piano. D'entrada, penso en un capítol de L'hora d'Alfred Hitchcock o en un relat de Richard Matheson.

-El guió que va arribar a les meves mans respirava Hitchcock per tots els racons. Grand piano és una proposta de suspens que juga amb les expectatives de l'espectador i li dosifica la informació. En aquest sentit, la pel·lícula encaixa molt amb aquell paper d'il·lusionistes que han tingut Spielberg, De Palma, Zemeckis i, per descomptat, Hitchcock, el mestre de tots ells, perquè segueix aquella tradició de seduir o despistar l'espectador igual que en un joc d'il·lusionisme escènic, en què et poses per sobre seu, però sempre per oferir-li alguna cosa gran, especial. En tot cas, també hi ha molt de Polanski a Grand piano: m'interessa la manera com repercuteixen psicològicament en el protagonista les coses que li van passant.

-La història de Grand piano és simple, però no pas la posada en escena, plena de complexos plans seqüència i moviments de càmera. Hi ha molta coreografia.

-Grand piano té una projecció novel·lesca, gairebé d'Arthur Conan Doyle, amb Moriarty desafiant Sherlock Holmes. Com una endevinalla detectivesca i romàntica. La meva intenció no va ser mai desafiar la falta de lògica o versemblança del guió de Damien Chazelle. Al llegir el guió per primera vegada -una bomba, per cert-, vaig pensar que l'escriptor havia plantejat una realitat que només podia passar en el cine i que no tenia cap mena de pretensió de ser versemblant. Així, quan hi vaig parlar i vaig veure que la seva història era com un relat de Stephen King o Richard Matheson, vaig sentir que no l'havia de qüestionar ni intentar encarrilar-la, sinó deixar-me anar, disfrutar i donar-hi un to més gran que la vida. Una cosa salvatge. La veritat és que així que vaig llegir el guió, ja vaig veure la pel·lícula al meu cap. Me la vaig imaginar sencera, trossejada en plans. Si et sóc sincer, Grand piano estava dirigida i muntada abans de començar a rodar.

-¿Com arriba al projecte de 'Grand piano'? 

-És l'única història bonica i americana de la meva vida. Suposo que als anys 70, tios com Fernando Colomo o Fernando Trueba tenien estatus de director i si feien una pel·lícula, segur que en farien una altra. La meva generació, la dels Nacho Vigalondo, Borja Cobeaga o J. A. Bayona, cada cop que ha fet un pas ha hagut de començar de zero. I jo he de donar les gràcies als meus productors, Rodrigo Cortés i Adrián Guerra, que són dos paios que adoren el cine i adoren la nostra generació. Suposo que van voler comptar amb mi per la meva afició a la música i el meu gust per les coreografies visuals. Imagini's, ara estem tots tres somrient, xocant les mans amb puros a la boca, llegint crítiques boníssimes de la pel·lícula.

Luces rojas, de Rodrigo Cortés), vostè ha compost bandes sonores.

-Parla de la seva afició per la música. A part de dirigir i actuar (el vam veure interpretant un jove De Niro a

-Sí, és veritat, vaig fer la música de Los cronocrímenes, de Nacho Vigalondo. Que, per cert, s'acaba de publicar en edició limitada en vinil als Estats Units. Una fita. I he fet música per a publicitat. També em vaig encarregar de la segona unitat de Lo imposible. Van ser quatre mesos increïbles amb Bayona. M'agrada alternar.

-¿Ens explica una mica com va ser l'experiència de treballar amb John Cusack i Elijah Wood? 

-Sóc un fan a mort de John Cusack. M'encanta la seva fredor i rigor a l'hora de treballar. Bona part de la seva participació en la pel·lícula és a través de la seva veu, una veu omnipresent, com la de demiürg torturant Elijah Wood. Quan gravàvem amb ell els àudios de referència, em tremolaven les cames. Pel que fa a Elijah... Els dos mesos de treball ens han proporcionat un nivell d'amistat i fraternitat que voreja els límits de la meva heterosexualitat. L'estimo molt. A més, ens ha donat tres, quatre vegades més del que mai hauríem somiat.

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

-La pel·lícula, rodada íntegrament en anglès, té clara vocació internacional. Després de l'estrena a Espanya, ¿quina carrera l'espera?

-Al gener arribarà als Estats Units, distribuïda per Magnolia Pictures, que la traurà a la vegada a sales de cine i en Vídeo On Demand [televisió a la carta online]. I abans que la presentéssim al Fantastic Fest d'Austin, al setembre, ja s'havia venut a més de 30 països.