Espriu surt del purgatori

«Aquest és un llibre que és increïble que no s'hagi publicat fins ara», explicava ahir Ramon Balasch, alleujat després que el projecte que li va encomanar Salvador Espriu hagi sortit del purgatori al cap de 30 anys. El poeta va investir Balasch com el «doctor Frankestein» que havia de publicar Ocnos i el parat esglai, (La Caixa / Balasch Editors), un llibre que havia de recollir i sistematitzar la seva obra assagística. Molt més que una antologia pòstuma de proses disperses. «La seva biografia intel·lectual», opina Balasch. El volum que compensa que «Espriu no escrivís mai un llibre en què expliqués la seva estètica», afegia la gran exegeta del rastre cabalístic d'Espriu, Maria Rosa Delor.

El mateix Espriu va dissenyar el títol i el pla que havia de seguir la publicació dels seus «pròlegs, articles, notes i comentaris, literaris o no» i va anar passant setmanalment a Balasch els textos, revisats amb minuciositat notarial. En total, 172 (169 articles i tres breus assajos); «15 textos trobables, 20 inèdits i 137 introbables», explica l'editor a l'epíleg. Un volum monumental (845 pàgines i 60 euros), il·lustrat pel pintor Sergi Barnils.

El llibre havia de ser publicat inicialment per Curial. Però els seus responsables, després d'accedir a alts càrrecs de la Conselleria de Cultura el 1980, es van desentendre del projecte. Va passar a mans de Ramon Balasch, llavors director de Llibres del Mall, però l'editorial va tancar el 1988 i Edicions 62, fins i tot després d'haver-se firmat finalment un contracte d'edició, en va desestimar la publicació. Finalment va ser La Caixa la que, amb motiu de l'Any Espriu, en va sortir al rescat, fent-se càrrec de dues fites fonamentals de la commemoració, la biografia d'Agustí Pons i  Ocnos i el parat esglai. A falta que s'inaugurin a Barcelona les dues exposicions commemoratives, «aquesta serà l'última gran obra de l'Any Espriu», es felicitava ahir el director executiu de La Caixa Jaume Giró.

Una història que il·lustra el desinterès per l'obra d'Espriu després de la seva mort que, encara que amb final feliç, és digna de l'Ocnos que dóna títol al llibre, un personatge mític amb un destí similar al de Tàntal, Sísif o Prometeu, condemnat a trenar eternament una soga que una mula devora al mateix ritme, mentre que l'esglai seria, segons Balasch, «una metàfora del propi horror d'Espriu davant del segle XX»).

Pàgines rellevants

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Ocnos... consta de tres grans parts: a la primera, 27 textos d'Espriu sobre poetes precedents, contemporanis o de les  generacions següents. El nucli, totes les pàgines dedicades per Espriu al seu difunt amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en una inèdita versió revisada («aquí hi ha les 50 millors pàgines de la història de la literatura catalana», afirma Balasch). El segon bloc és el dedicat a escriptors i artistes, cantants, personatges de la societat civil, les relacions entre Catalunya i Espanya (per esmenar algunes interpretacions recents, més iberista que sobiranista)... Amb troballs com la seva ponència per a la trobada d'intel·lectuals catalans i de la resta d'Espanya el 1981 («diàleg, diàleg, diàleg», va escriure); un pròleg resposta a Miquel Martí i Pol («Tot està per fer, d'acord, però tot és possible? (...)  [sí], mentre tanquem els nostres camps a l'enyor de qualsevol retorn»; línies dedicades a Josep Pla («uns ulls i una intel·ligència d'una lucidesa única»); al seu amic Martí de Riquer («ha prestat un servei immens a la cultura catalana»); a Dalí (una mostra inclement de l'Espriu més mordaç, en què assenyala la «vanitosa satisfacció» amb què el pintor ofèn «sentiments bàsics de pudor, de vergonya i de decència», encara que el mal és que encara que ho intenti «no sigui intel·ligent ni diverteixi»: a Raimon («ha entès aquests poemes amb una imponderable, delicada, matisada subtilesa»...

«Es podria pensar que es tracta de literatura de circumstàncies, però això hauria anat en contra de l'ètica d'Espriu, per qui escriure era la veritat», opinava ahir Maria Rosa Delor.