24 d’oct 2020

Anar al contingut

CENTENARI DE L'ESCRIPTOR MANRESÀ, SUPERVIVENT DELS CAMPS NAZIS

Mauthausen en la mirada

Una exposició sobre Amat-Piniella reivindica l'autor de 'K.L. Reich'

Anna Abella

Joaquim Amat-Piniella, davant la màquina d’escriure. / ARXIU COMARCAL DEL BAGES

Joaquim Amat-Piniella, davant la màquina d’escriure.
Detall de la mostra sobre Amat-Piniella, amb imatges de la cambra de gas de Mauthausen.

/

«Se t'han de fer durícies als ulls», li aconsella al personatge d'Emili un altre pres davant l'escenari de «cadàvers» errants vestits com «zebres a l'Àrtic» portant a l'esquena immenses pedres pels 186 letals esglaons de la pedrera de Mau-thausen. Aquestes durícies a les quals Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) al·ludia a K. L. Reich, l'imprescindible testimoni novel·lat dels seus quatre anys i mig de calvari viscut al camp de concentració nazi, són les que va conservar el mateix autor manresà tota la seva vida i que tant van impressionar l'escriptora Montserrat Roig quan va abraçar la seva amistat després de documentar-se per al seu llibre Els catalans als camps nazis: «Van ser els ulls terriblement cansats d'Amat-Piniella els que més coses em van saber dir del que havia significat l'infern nazi».

L'any del centenari del seu naixement culmina ara la missió de reivindicar la figura d'un escriptor que va ser un «símbol de la República, de les víctimes de la guerra civil, de Mauthausen i del franquisme; d'una generació sacrificada però també amb una fidelitat als principis de la llibertat i la justícia social als quals no va renunciar mai», explica Joaquim Aloy, comissari, juntament amb Josep Alert, Àngel Fusté i Llorenç Capdevila, de l'exposició Joaquim Amat-Piniella: escriure contra el silenci, que fins al 6 de gener vinent, al Museu d'Història de Catalunya, recorrerà les quatre etapes vitals de l'intel·lectual republicà.

Paral·lelament a la mostra, que a més a més de col·locar l'autor al nivell de Primo Levi o Jorge Semprún pel que fa a la literatura concentracionària pretén donar a conèixer la resta de la seva obra, Club Editor publica una novel·la inèdita, escrita entre els anys 1958 i 1961 i llegada al seu fill: La clau de volta, una reflexió sobre la llibertat individual protagonitzada per Julià, un tarambana sense ideals aficionat a l'alcohol i les prostitutes. L'editorial, a més a més, recupera l'edició catalana íntegra de la seva obra cabdal, K. L. Reich (1963), amb cartes entre l'autor i l'editor Joan Sales, amb els informes de la censura franquista i un postfaci de Marta Marín-Dòmine sobre l'obra, que al marge de la tràgica rutina de fam, malalties, tortures, assassinats i la «pudor de llana cremada» de les xemeneies del crematori, destaca la seva aportació sobre la condició de presoners polítics dels espanyols i sobre les divisions entre comunistes i anarquistes, herència de la guerra civil.

K. L. Reich -el títol al·ludeix al segell que portaven tots els objectes d'un camp nazi (Konzentrations Lager Reich)- no deixa de ser l'estigma que va marcar Amat-Piniella, un dels 2.000 espanyols supervivents dels 7.000 que van ser enviats a Mauthausen. El llibre «té una profunditat humana i literària que reflecteix, sense maniqueismes i sense prendre partit, la conflictivitat de l'ànima i la condició humana, des de la sexualitat fins a la fascinació per la violència», apunta Josep Alert.

«Hem passat quatre anys entre bandits, en un clima d'egoisme desenfrenat, amb l'amenaça constant de la mort, i hem sabut conservar-nos homes», escriu Amat-Piniella sobre Mauthausen, que centra el tercer dels quatre blocs de l'exposició, marcat pel negre, les postals que va poder enviar a la seva dona, Maria Llaveries, i per fotos del camp salvades per Francesc Boix i Antonio García.

INJECCIÓ DE GASOLINA / En altres fotos apareixen els amics amb qui va compartir l'exili a França, el treball a la línia Maginot, on van ser fets presoners, i que li van inspirar els personatges de K. L. Reich: Pere Vives (Francesc), assassinat a la infermeria del camp de concentració amb una injecció de gasolina al cor, i el dibuixant Josep Arnal (Emili), que es va salvar temporalment de la pedrera perquè els SS li encarregaven dibuixos pornogràfics.

La joventut d'Amat-Piniella la va protagonitzar la República i el seu «esclat cultural i d'il·lusions», apunta Aloy. El groc i el morat inunden aquest espai expositiu, que ensenya fragments dels articles que ja amb 16 anys publicava al diari El Dia sobre política -era independentista i es va implicar amb Esquerra Republicana-, però també sobre art, cine, teatre o jazz. A Manresa va ser tot un «dinamitzador cultural», afegeix, «compromès amb les avantguardes i la transgressió, que va cofundar la revista Ara». Voluntari de l'Exèrcit republicà, la guerra -«un monstre que ens va devorant un darrere l'altre», escriu a Roda de solitaris (1957)- es pinta de vermell sang a la mostra, amb un record a la «generació sacrificada» (Agustí Bartra, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Màrius Torres o Joan Vinyoli) i cartes inèdites des del front a la seva futura esposa, la mort de la qual, el 1949, el va deixar desolat i amb un fill nascut després del retrobament.

El gris de la postguerra, l'exili interior, l'ostracisme que va rebre l'autor de Les llunyanies al tornar a Barcelona, tanca la mostra, on regna el mecanoscrit de K. L. Reich, escrit entre 1945 i 1946 a Andorra i que no va veure publicat fins a 1963, primer en castellà, gràcies a Carlos Barral, a Seix Barral, i al cap de pocs mesos, el 15 d'octubre, un dia com ahir, en l'edició catalana que ara el reviu.