Decadència

Un gran nombre de les novel·les que es publiquen avui dia es basen en peripècies rocambolesques explicades d'una manera més o menys lineal, dissenyades per ser devorades a la sala d'espera d'un aeroport. Em refereixo a llibres que basen la força de seducció en una contracoberta en què es destaquen paraules fetitxe com aventura, misteri o passió. Ja des del títol, El sermó sobre la caiguda de Roma es decanta per un altre tipus de lector, que aprecia més una frase ben construïda que una trama de les denominades trepidants, que inclouen persecucions de cotxes, assassinats en sèrie, enamoraments sobtats i sobretot una profunda sensació de déjà vu.

En aquesta novel·la, que ha obtingut el premi Goncourt, Jérôme Ferrari no explica més que les vicissituds d'una família corsa: l'avi que administra un territori d'ultramar, els pares que es casen malgrat que són cosins germans, les vivències sentimentals i laborals dels néts. Al centre de la trama trobem el funcionament d'un bar i la vida quotidiana de les persones que hi treballen. El que subjuga del llibre és l'aventura, el misteri i la passió amb què les paraules estan escollides i entrellaçades, així com la mirada comprensiva d'un narrador que no es deixa sorprendre pels girs del destí.

DENSA I LLEUGERA / Al segle V, sant Agustí va pronunciar el sermó de la caiguda de Roma. Ja fa més de 1.500 anys que fa l'efecte que el món s'acaba, i una de les tasques dels novel·listes és documentar aquesta decadència imparable, aquesta successió de morts i naixements, d'il·lusions i de fracassos. Si unes novel·les són millors que d'altres no és per la magnitud de les aventures que expliquen, sinó per aquesta complicada dialèctica entre tradició i novetat que denominem talent, i que Jérôme Ferrari sens dubte posseeix.

Densa com la d'Alejo Carpentier i lleugera com la de Bohumil Hrabal, el que caracteritza la prosa de Ferrari és l'alegria de narrar, de fer evolucionar uns determinats personatges fins que conflueixen en una escena feliç, de saltar endavant i enrere segons la lògica narrativa, de fer-nos adonar que no estem tan lluny de quan els bàrbars van entrar a Roma.

Encara que l'autor no recorre a l'espectacle, al final de la novel·la copsem que no hi ha cap tema rellevant que no s'hagi tocat: la guerra, la malaltia, els somnis, la família, el racisme, l'estupidesa. «La vellesa del món està plena de desgràcies», deia sant Agustí al segle V. Amb El sermó sobre la caiguda de Roma constatem que el món manté una mala salut de ferro.

3 EL SERMÓ DE LA CAIGUDA DE ROMA

EL SERMÓN SOBRE LA CAÍDA

DE ROMA

Jérôme Ferrari

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Trad. Marta Marfany / Joan Riambau

RBA / MondadoriSFlb192 / 176 pàg. 19 / 17,90 €