Cahner, constructor d'estructures culturals

Construcció nacional, creació d'estructures d'Estat, dret d'autodeterminació, Països Catalans, la llei de normalització lingüística... Tot un paisatge mental que va portar Max Cahner (Bad Godesberg, 1936 / Barcelona, 2013) a allunyar-se de Convergència als 90, a renegar del pujolisme, a quedar etiquetat com un radical i a crear un efímer partit per presentar-se a les eleccions de la mà d'ERC. I que ahir, el dia de la seva mort, transformat mentrestant el panorama del nacionalisme català, el va portar a ser recordat com a predecessor i referent. És cert que en l'homenatge que va rebre amb motiu del seu 70è aniversari, el 2007, Jordi Pujol ja va reivindicar el seu llegat. Tant com que en la seva llarga trajectòria de sísif del nacionalisme cultural català, Cahner, que es va autodefinir com un «agitador en el sentit intel·lectual de la paraula», tantes vegades va construir estructures culturals nacionals com vegades en va ser apartat.

Max Emanuel Cahner Garcia, nét del fundador de l'escola alemanya de Barcelona i d'una madrilenya, va néixer el 1936 a Alemanya, però la seva família va tornar a Barcelona ja el 1939. Estudiant de química, Jordi Maluquer, Albert Manent i Joan Triadú li van fer descobrir la cultura catalana. El 1959, de la mà de Josep Benet i Joan Bastardes, va participar en la conversió de Serra d'Or en una revista cultural de referència. Amb Bastardes, i amb diners del seu pare (va vendre el seu cotxe i va avalar els crèdits) va fundar el 1961 Edicions 62 amb la publicació de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (els llaços culturals amb el País Valencià van ser una de les seves grans obsessions).

62, ENCICLOPÈDIA I PUJOL / El 1964, encara amb el passaport alemany que va mantenir fins al 1977, va ser expulsat d'Espanya per la policia franquista. Els seus ambiciosos plantejaments (70 títols per any, llançar des de 62 la Gran Enciclopèdia Catalana) van portar l'editorial a una crisi econòmica el 1969, a la segregació del projecte de l'enciclopèdia, que es va poder reprendre per la intervenció de Banca Catalana, i a la sortida de Cahner, que perd part del patrimoni familiar i funda el 1972 la seva pròpia editorial, Curial.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Els ressentiments per aquesta operació no van evitar que Jordi Pujol oferís el 1980 a Cahner el càrrec de conseller de Cultura en el seu primer Govern. Desautoritzat al Parlament per l'oposició arran de l'escàndol de la censura a l'obra teatral Els Beatles contra els Rolling Stones i no renovat per Pujol, que el va rellevar pel dialogant Rigol, malgrat tot, d'aquell primer mandat, que va plantejar com un esforç de «recatalanitzar el país», ve gran part de l'entramat institucional de la cultura catalana tal com el coneixem: la llei de normalització lingüística del 1983, la campanya en català, si us plau, l'Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca de Catalunya o el projecte del Teatre Nacional de Catalunya (que va pilotar després de sortir del Govern, des del 1985 fins que va dimitir el 1992). Va ser editor del diari Avui entre el 1987 i el 1991, quan va ser apartat del càrrec al perdre un pols amb el director Albert Viladot, a qui van recolzar el consell d'administració i el Govern de Pujol, responsable de la Universitat Catalana d'Estiu (on va defensar la seva despolitització), editor de la Revista de Catalunya, marmessor testamentari de Joan Fuster...

El 1994, Cahner, a qui diuen que Pujol va presentar al Rei dient-li «Senyor, aquest és Max Cahner i no és tan dolent com li han dit», va deixar la militància de CDC lamentant haver estat marginat i assenyalat com a culpable d'haver dut CiU a votar a favor de l'autodeterminació al Parlament.