Els llibres d'Alice Munro, vistos pels crítics d'EL PERIÓDICO

'Estimada vida' / 'Mi vida querida' / (Club Editor / RBA , 2013)

"Molt sovint diem que hi ha coses que no es poden perdonar, o que no ens podrem perdonar mai. I no obstant ho fem, a totes hores". Així tanca l'escriptora canadenca Alice Munro (1931) l'últim dels seus quatre relats autobiogràfics, 'Estimada vida', que al seu torn tanca aquest preciós volum que, sense esforç, podria haver-se titulat 'Sense perdó'. ¿Què és el que fem? ¿Perdonar-nos o cometre pecats, coses imperdonables? Munro no va anar al funeral de la seva mare, amb qui mantenia una relació complexa, contradictòria. I de la mateixa manera imperdonable, a 'Arribar a Japón' la protagonista se'n va al llit amb un home a qui acaba de conèixer deixant sola a la seva filla al compartiment del tren que les condueix a Toronto; a 'Amundsen' una mestra segueix enamorada del metge que la va seduir i la va abandonar quan estaven a punt de casar-se; a 'Orgull' un comptable amb llavi leporí prefereix vendre casa seva a admetre que està enamorat i no pot superar els seus complexos; i a 'Tren' un pare decideix suïcidar-se quan descobreix que se sent atret per la seva filla.

Si no fos perquè els seus contes són crus i fugen del sentimentalisme com de la pesta, qualsevol diria que Munro és una moralista. Que creu que qui la fa, la paga. Però no, no es tracta d'això: es tracta de parlar de la impossibilitat de trencar amb el nostre destí malgrat que ens hi barallem. Es tracta, en fi, d'acceptar que l'amor ens enfonsa i ens reflota alhora; d'assumir que patirem i farem mal en la mateixa mesura, i que en això es reafirma la naturalesa humana.

Quan Munro ens introdueix el seu quartet 'Finale' escrivint, com a nota aclaridora, que "és el primer i l'últim de tot el que he de dir sobre la meva pròpia vida", menteix de mala manera. En les dones insatisfetes amb el seu matrimoni, obligades pels esquemes del sistema patriarcal a convertir-se en mestresses de casa perfectes i infelices, però també en els seus personatges masculins, presoners de la seva rigidesa emocional, hi trobem reminiscències de la seva biografia com a mare i esposa, primer abnegada, després alliberada. Als seus 81 anys, sembla que la seva inclinació pel passat, per regirar en la memòria com en una pila de roba usada en què els mitjons sempre estan desaparellats, segueix vigent. És en la finor de la seva prosa i en l'amor pel detall on podem percebre els ressons de la literatura memorialística, encara que el lector, no s'espantin, mai té la impressió de llegir el mateix conte o d'estar amb els mateixos personatges. És una mateixa vida que sembla clonar-se en centenars de nèmesis.

Sempre hi ha un moment violent, esquerp, brusc, que ens informa que la narradora sensible que hi ha en Munro percep el món fixant-se en les seves notes assonants o en els seus gestos de desafecció. És llavors quan la vida apareix en tots els seus matisos, ridiculitzant els homes que es creien en control de la situació ('Santuari') o decebent les dones que potser n'esperaven més d'ella, o de les seves filles (la mateixa mare de Munro). Tot això servit amb una cadència entre lenta i impacient, la justa perquè el lector disfruti amb una comparació o un adjectiu inesperat, i també perquè vegi satisfetes les seves expectatives quan el misteri, a l'última pàgina, obre la porta del relat a un futur més misteriós encara. (SERGI SÁNCHEZ, 1/5/2013) 

'La vida de las mujeres' (RBA, 1971)

En una preciosa entrevista publicada a 'The Paris Review', Alice Munro recorda que l'any que va escriure 'La vida de las mujeres' tenia quatre nens al seu càrrec, treballava dos dies a la setmana en la llibreria del seu primer marit i escrivia fins a la una de la matinada. També va ser l'any, 1971, en què va saber que mai escriuria una novel·la convencional, perquè no dominava les llargues distàncies, no encertava els ritmes que necessita una trama per desplegar-se com un mapa, les seves geografies sempre quedaven en una miniatura fràgil i breu, un carreró sense sortida.

'La vida de las mujeres' és una col·lecció de relats disfressada de novel·la: la disfressa és un punt de vista narratiu, un fil conductor que cus una sèrie de retrats –el pare apocat, la mare que va buscar alliberar-se venent enciclopèdies, l'oncle excèntric– per, a partir d'ells, concebre una voluntat, aplaudir una presa de consciència: la de l'escriptora que descobreix la seva vocació.

Diu Alice Munro que 'La vida de las mujeres' només és autobiogràfica "en la forma, no en els continguts". Estranya afirmació si tenim en compte que la història de Del Jordan sembla descriure un camí d'iniciació que té molt a veure, gairebé literalment, amb el despertar d'una necessitat d'aprehendre el món, d'elaborar un espai íntim des del qual rebel·lar-se contra un destí –el del matrimoni, el de la rutina domèstica i l'acceptació dels rols de gènere– que estava escrit per altres.

És el text on Munro revela, amb transparent honestedat, els seus deutes amb el William Maxwell d''Adiós, hasta mañana' o el Sherwood Anderson de 'Winnesburg, Ohio': amb ells comparteix el fet de saber que la quotidianitat és insondable, que en la vida de qualsevol hi ha un misteri que es resisteix a ser resolt, que un narrador no és més que la punta de l'iceberg d'una consciència col·lectiva, un univers capturat en l'omnisciència subjectiva de la primera persona.

La veu té edat, és cronològica, i devora l'espai dels nostres records. El primer capítol del llibre, 'Flats Road', parteix d'una idealització infantil, com si Tom Sawyer s'hagués traslladat al Canadà rural per parlar-nos del veïnat, de l'oncle que es va casar per correspondència i es va perdre quan va anar a la recerca de la seva dona fugada. L'últim, 'El fotógrafo', és el bell naixement de Munro com a escriptora, la comunió que pretén celebrar no amb els seus lectors sinó amb els seus personatges. Funciona com l'epíleg a unes sentides memòries d'infància i joventut, encara que el cert és que és un colofó que transforma aquesta falsa novel·la en un metatext, un toc de postmodernitat en una obra marcadament clàssica.

A Munro –que, el 1971, era una principiant en el món literari– no li tremola el pols quan decideix firmar la declaració de principis a través de la qual Del Jordan es converteix en autora del que hem llegit, creadora última d'un poble que no sembla real, sinó versemblant: "Y ninguna lista podía contener lo que yo quería", escriu, "porqué lo que yo quería era hasta el último detalle, cada capa de discurso y pensamiento, cada golpe de luz sobre la corteza o las paredes, cada olor, bache, dolor, grieta, engaño, y que se mantuvieran fijos y unidos, radiantes, duraderos". O sigui, una visió de l'ànima humana. En fi, una literatura sàvia. (SERGI SÁNCHEZ, 26/10/11)

'Massa felicitat' / 'Demasiada felicidad'  (Club Editor / RBA, 2011)

Infanticidis, enverinaments, robatoris, automutilacions, suïcidis, caigudes gairebé mortals... Qualsevol diria que Alice Munro (Wingham, Canadà, 1931) s'ha passat a la literatura sensacionalista, de sang i fetgets i secció de successos. Les aparences enganyen: la violència està en els 10 contes de 'Massa felicitat' per convertir-se en el cor ferit de la trama; cor que Munro decideix acariciar i operar sense assegurar-nos que la víctima es curarà. I tracta la violència d'una manera naturalista i necessària, com si el més atroç (vegeu el magnífic relat 'Dimensions') fos inevitable. El que és inevitable és 'normal', i la 'normalitat' amb què introdueix aquesta catarsi, que canviarà el full de ruta del relat, sorprèn el lector, acostumat a l'emotiu, tranquil detallisme de l'anomenada Txékhov canadenca.

El més admirable de 'Massa felicidad' és la manera com aquesta violència –que pot estar fora de camp, en forma d'un adulteri que es cou al mateix espai domèstic ('Ficció'), o que pot esclatar com un crit velat, en forma de violació no reconeguda ('El tall de Wenlock')– varia el destí dels seus personatges sense caure en la redempció epifànica ni en la condemna moralista. Sembla que els contes de Munro no s'acabin: no és que els seus finals siguin oberts sinó que els seus protagonistes segueixen el seu camí, i es converteixen lentament en un punt que es fon amb l'horitzó. Com si després d'haver entrat en detalls, de gravar amb la microcàmera de les paraules l'objecte més banal –i per això més significatiu–, el llenguatge abandonés la seva matèria primera a la més lànguida o tenebrosa de les seves sorts.

Munro explora l'etern femení sense fer concessions de gènere. En molts relats les dones surten mal parades: sovint no saben calibrar la distància entre el que esperen de la vida i el que rebran. O a vegades expliquen, vagament indiferents, un fet terrible que escandalitzaria molta gent. Són més intel·ligents que els homes, més apassionades i més perilloses. Fins i tot en el memorable relat 'Cara', narrat des d'un punt de vista masculí, la dona apareix com l'oportunitat perduda, la que va agafar la paella pel mànec marcant-se la cara sense miraments per a assemblar-se més al seu objecte estimat, que va néixer amb un capritx.

A 'Massa felicitat', Munro torna al gènere del 'basat en fets reals' que va posar en pràctica a 'La vista desde Castle Rock'. Si a 'Tres rosas amarillas' Raymond Carver es conformava observant l'agonia de Txékhov per compondre una sentida elegia, Munro concentra en 60 pàgines l'atribolada vida de Sofia Kovalevski, novel·lista i matemàtica russa, per assajar una meditació sobre el seu personatge favorit, aquella dona que es debat entre la submissió a les normes virils i la reivindicació del seu lloc a l'univers. No és difícil reconèixer en els trets de Kovalevski l'ADN de l'arquetip Munro: l'heroïna que, presa de la seva sensibilitat, ha après a respectar la seva visió del món. ¡I què meravellosa visió del món tindrem si ens enfilem sobre aquests bellíssims contes' (SERGI SÁNCHEZ, 5/1/2011)

'La vista des de Castel Rock' (RBA, 2008)

La canadenca Alice Munro (Wingham, Ontario, 1931) té tant prestigi en el món anglosaxó que, segons Margaret Atwood, ha assolit en vida la "santedat literària internacional". Durant tota la seva carrera ha escrit relats del màxim nivell. 'La vista desde Castel Rock' neix de l'interès per recuperar la història d'una branca familiar. Encara que, com ella mateixa explica al pròleg, les dades reals van requerir l'armadura de la ficció per prendre forma. L'autenticitat, i no la "veritat", era l'objectiu.

La primera part, dedicada als llunyans parents escocesos que van emigrar a Amèrica, és seca i dura com sens dubte ho va ser la vida d'aquests personatges. Munro s'allunya en part de la veu a què té acostumat el lector per adoptar un to estricte, gairebé limitat a aportar noms: de persones, llocs, successos, i dures circumstàncies. La segona, que gira al voltant de l'època en què ella ja havia nascut ja, es torna fascinant. El llibre pren vida al mostrar, gairebé sense voler, com la història familiar cristal·litza en cada individu. La mirada de Munro posa en evidència misèries i desgràcies on n'hi va haver, però renuncia a dictar cap judici i, quan posa aquesta mirada en la seva pròpia vida, és encara més implacable. El recompte es torna més feliç a mesura que s'acosta al present, cosa que insinua potser un sentit de la història, del progrés, una inevitable millora de les condicions de vida. Però en cap moment es desprèn del passat: una llei més biològica que literària indica que tot allò del passat que som capaços de nomenar habita en nosaltres. Fins i tot els morts. Munro acaba afirmant que certs objectes li permeten "descobrir el formidable batec de la meva pròpia sang". Gràcies a la seva rigorosa escriptura, l'experiència es torna compartible. (ENRIQUE DE HÉRIZ, 4/6/2008)

'Escapada' (RBA, 2005)

Vet aquí una dona que diu: "Me muero. Me muero si no tiene listo el vestido". Es diu Robin i fa cinc anys que, a l'estiu, viatja fins a Stratford per anar al teatre. Un dia perd la bossa, però troba un home que passeja el gos i que li presta diners per agafar el tren per tornar a casa, però abans la convida a sopar. Es diu Danilo, és rellotger i iugoslau. Robin se n'enamora i espera amb ànsia durant un any per tornar-lo a veure. Danilo només li demana que es posi el mateix vestit verd. Quan, passat aquest temps, Robin va a la seva rellotgeria, ell la mira amb menyspreu i, sense donar cap explicació, li tanca la porta. Quaranta anys després, la protagonista del relat esbrinarà per què el seu capteniment de joveneta de províncies la va allunyar del que li podria haver canviat la seva vida. 'Desencuentro', un dels esplèndids relats d''Escapada', l'últim llibre de la canadenca Alice Munro (Ontario, 1931), explica la distància que hi ha entre el desig i la decepció, dustància sovint creada per les perverses maniobres de l'atzar. Aquesta distància també és la que separa les paraules del seu autèntic significat, o el que és el mateix, les aparences de les emocions que amaguen.

Si 'Odio, amistad, noviazgo, amor, matrimonio' va confirmar Munro com a mestra del relat curt, amb el nom d'Anton Txékhov sobrevolant la seva prosa transparent i minuciosa, 'Escapada' augmenta el seu radi d'acció. Ara Munro no només descriu vides trencades amb somnis impossibles, amb el seu homenatge a totes les dones que es penedeixen d'haver-se resignat a suportar el dolor del confinament quotidià, amb la seva natural tendència a les epifanies (característiques que podrien emparentar-la amb l'Anne Tyler d''Un matrimoni amateur'). Ara és la brusquedat del destí -amb accidents i canvis- la que estronca les històries de les seves heroïnes, i introdueix d'aquesta manera un nou element narratiu en la seva obra, el suspens. Lluny de banalitzar els seus contes, els atorga una força que contrasta amb la modèstia del seu estil, sempre fidel al detall i fina en els diàlegs. I Munro no renuncia a demostrar fins a quin punt els relats curts poden ser capítols d'una novel·la on les el·lipsis pertanyen a una elusiva, suggerent estratègia narrativa: no en va, 'Destino', 'Pronto' i 'Silencio' comparteixen la mateixa protagonista, Juliet, i resumeixen a la perfecció aquest sentiment d'aclaparador desconcert que patim les persones, debatent-nos entre la metamorfosi i la por a la metamorfosi. Sentiment que descriu amb la precisió d'algú que no es retreu res, de qui ha assumit les seves pròpies mutacions. (SERGI SÁNCHEZ, 17/11/2005) 

'Como la vida misma' (RBA, 2003)

Quan la Maixa de 'Les tres germanes' d'Anton Txékhov diu que l'ésser humà ha de tenir fe, o almenys l'ha de buscar -"de lo contrario su vida será algo vacío... Vivir y no saber por qué vuelan las grullas, por qué nacen los niños, por qué hay estrellas en el cielo..."-, està expressant l'esperança que dorm darrere de les intencions de molts dels contistes nord-americans, que, conscientment o inconscientment, van trobar en l'escriptor rus un bagul ple de respostes. Alice Munro (Ontario, Canadà, 1931) deu ser, amb Raymond Carver, Charles Baxter i Richard Ford, una de les més riques hereves de Txékhov en el cultiu d'aquella lluminosa, depriment esperança, florida en el terreny adobat del relat curt. La subtilesa del traç en els personatges, l'argument com a suma d'atentes observacions, el culte al detall i, sobretot, la suspensió d'una conclusió que mai s'acaba, com una voluta de fum que es tanca i després s'esvaeix, són els trets d'un estil tan inconfusible com comú en l'univers del conte nord-americà.

Notícies relacionades

Oriol Broggi passa el testimoni amb ‘Refugi’

El món que deixarem als fills

Els protagonistes de la literatura de Munro són gent corrent que es debat entre les seves il·lusions i la realitat que les bufeteja, entre el dolor i les ganes de sobreviure, entre la malaltia i la poesia de la devoradora costum. Són homes i dones que, com convidats d'una festa funerària, habiten en aquests relats amb una humanitat càlida, sorprenent i angoixant, una humanitat que és la humanitat de la mateixa autora. No és difícil trobar trossos dissimulats de la seva biografia en el relat 'Los muebles de la familia', on hi ha, com en la vida real de Munro, una escriptora becada que fuig de l'entorn rural i una mare malalta d'Alzheimer. També hi ha la vida casolana com una presó i un refugi, la quotidianitat enfosquida per l'espectre de la mort a 'Poste y viga', 'Puente flotante' i 'Consuelo'. Però no hi ha millor síntesi de l'univers de Munro que la frase que tanca el magistral relat que dóna títol a la col·lecció: "No debes preguntar; se nos prohíbe saber qué nos reserva el destino a ti o a mí".

La vida és un misteri que no se'ns permet revelar. "El fin del pozo está en el pozo", pensa un personatge d''Ortigas'. Potser un moment d'epifania que ara recordem però que no vam saber reconèixer a temps. ¿Per què aquest misteri és tan habitual en la literatura nord-americana? Perquè un poble jove, sense passat, està obsessionat a escriure la seva pròpia història, encara que aquesta sigui únicament la suma de centenars de milers d'intimitats fracassades. Munro expressa aquest sentiment de pèrdua i nostàlgia amb una prosa translúcida, barrejant la descripció psicològica i l'evocació lírica, apoderant-se sovint de la realitat literal per transformar-la en una gemma gastada que brilla al fons del riu. I aquesta gemma és eloqüent, parla per si mateixa, no ens necessita per demostrar què se sent al veure-la: "Primero, una conmoción desagradable; luego, el asombro de seguir en movimiento, montada en una corriente de devoción acerada, en calma sobre la superfície de la propia vida, sobreviviendo aunque un dolor húmedo y frío no dejara de embestir el cuerpo". (SERGI SÁNCHEZ, 4/7/2003)