El color del camaleó

Convertida en un fenomen per a immenses minories, Sofi Oksanen ja va demostrar a Purga, fa dos anys, que les bogeries totalitàries es narren millor de manera obliqua. Al revés que els antics oracles grecs, que deien que utilitzaven paraules fosques perquè l'excés de llum cega els humans, els autors com la finlandesa, els més recomanables, van deduir fa temps la impossibilitat d'il·luminar amb llum directa barbàries tan carregades de foscor com la nazi i l'estalinista. D'aquí vénen, Levi, Adorno, Arendt i altres derivacions filosòfiques al marge, els excel·lents resultats narratius de la seva tercera novel·la, aquella Purga en què a la pàgina 146 s'il·lustra perfectament el subtil mecanisme que permet fer poesia, si bé dura, amb l'horror. I d'aquí ve, també, que el projecte de tetralogia sobre Estònia iniciat en aquell llibre s'ampliï ara amb un altre de tan elegant i polièdric com Quan els coloms van desaparèixer, una nova joia d'Oksanen en què tres personatges entrellacen les seves vides a partir dels fets ocorreguts a la república bàltica entre el 1941 i el 1966.

MIRANT A 'PURGA' / Forjada sobre els mateixos recursos magistrals que la seva predecessora -salts temporals, punts de vista en col·lisió, el·lipsis prenyades d'eloqüència i una prosa líquida, gairebé elàstica, que es materialitza en el suspens final-, la ficció repeteix, a més, escenari, aquell Tallinn assetjat per russos i alemanys al voltant de la segona guerra mundial, i sembla insistir també en una de les senyes d'identitat favorites de l'autora, l'aposta pels personatges femenins per explicar la història (una prova més, aquesta feliçment reivindicativa, d'aproximació indirecta).

Però en aquest cas es tracta d'una falsa impressió. Dels tres personatges de la novel·la, és cert, és ella, Juudit, la que actua de frontissa, la que recull la potència bíblica del seu nom per enfrontar-se a aquells simbòlics Holofernes, els cosins Edgar i Roland, i fins i tot a aquell tercer personificat en l'oficial nazi Hertz. Ella és la que es casa amb Edgar, la que s'enamora de Roland i Hertz, la que els traeix a tots i acaba protagonitzant el final al·legòric de la novel·la. I no obstant, qui parla en primera persona, amb l'excusa d'un diari, és el revolucionari Roland, el llibertador, l'inconformista que no accepta el jou nazi, ni el soviètic, el cronista que espera que les seves paraules permetin rescatar en el futur la veritat.  Encara que tampoc és ell el protagonista. Al costat de tots dos, en sordina, adaptant-se a qualsevol preu per sobreviure i fins i tot prosperar, hi ha el gris Edgar, el futur Prats, el verdader supervivent d'aquesta escèptica història. El covard que defuig la seva dona i persegueix el seu cosí, el que accedeix en profit propi al KGB, el fontaner que reconstruirà els fets i destruirà els testimonis vestit amb les mil camises del salvapàtries. El canònic camaleó, en fi, que tota guerra deixa, que tota guerra anima, que tota guerra acoloreix.

Ell i els seus secrets, retrat d'un país, una època, un sistema, li serveixen a Oksanen per enviar amb segells oficials l'alarma davant una Europa que es copia, i malament, a si mateixa. Potser per això, signe de les grans obres, Quan els coloms van desaparèixer aposta per la perifèria. Pel que mai és obvi, pel que passa desapercebut davant l'horror. Per la literatura.

3 QUAN ELS COLOMS VAN DESAPARÈIXER / CUANDO LAS PALOMAS CAYERON DEL CIELO

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Sofi Oksanen

Trad. Emma Claret i Eila Pyrhonen / Luis Gutiérrez. La Magrana / Salamandra.  400 / 364 pàg. 19 / 20 €