L'escriptor com a agent doble

La primera vegada que Serena Frome mostra el seu menyspreu pels grans de la metaficció, aquells escriptors («Borges i Barth, Pynchon i Cortázar i Gaddis») que a principis dels anys 70 li recomanaven els seus amics de Cambridge, sembla que parli per boca d'Ian McEwan. A la primera part d'Operació Caramel l'autor d'Expiació barreja les exigències de la novel·la d'espionatge de caire polític, ambientada en grises oficines i declinada per més grisos buròcrates, amb la promesa d'una revisió modernista de la narrativa de Jane Austen (o de la seva versió degradada, Jacqueline Susann, un dels models literaris de la nostra romàntica heroïna). Frome, que es declara «una empirista nata», no creu en els escriptors que creuen d'anada i de tornada els límits de l'imaginari. Una cosa és el còctel de gèneres una mica improbable i l'altra és jugar a les nines russes amb el cervell del lector.

Quan Frome, que narra en primera persona les seves peripècies com a devoradora de llibres i llicenciada en matemàtiques a les galeres administratives del MI5 al convertir-se en espia amateur, repeteix al seu nou objectiu amorós Tom Haley, a qui ha de reclutar per a la causa anticomunista, que els postmoderns no sóne l seu fort, el joc es fa massa evident perquè no sospitem que McEwan està tramant alguna cosa. No només perquè Haley comparteix alguns trets autobiogràfics amb l'autor britànic sinó perquè lentament Frome es veu immersa en un joc de miralls i traïcions en què es transforma en titella en mans d'un demiürg. La noia crèdula i una mica ingènua, enamoradissa en qualsevol cas, acaba caient a les xarxes d'una novel·la a la qual no pertany, que fins i tot detesta. Perduda, com diria John Barth, a la casa encantada de la literatura. McEwan, llavors, es converteix en Haley.

És clar que la proposta de McEwan atrapa i interessa, encara que de vegades fa l'efecte que ensenya les seves urpes metaficcionals d'una manera massa brusca, per exigències del guió. Durant una bona part de la novel·la sembla que el model és el de John le Carré, i que McEwan vol retratar la política del servei d'intel·ligència britànic en un moment en què el comunisme disfrutava de bona premsa entre els intel·lectuals d'esquerra. Pot decebre una mica que aquest retrat sigui una mica superficial, que funcioni gairebé com una figura retòrica per despistar i derivar el text cap a la reflexió sobre el fet literari, sobre les similituds entre escriure i espiar (o entre llegir i deixar-se seduir per les tàctiques de l'altre), sobre el que significa ser un personatge a la recerca d'autor. És obvi que McEwan té coses interessants per dir sobre aquests temes, però el gran viratge de la novel·la, encara que progressiu, no sembla natural sobre el paper.

El desemparament de Serena

-magnífica l'escena de ruptura amb el seu amant madur-, la seva condició de personatge passiu que es deixa portar per una història que estan escrivint altres en comptes d'ella, converteix Operació Caramel en un assaig inconfessable sobre el narrador manipulable i manipulador. Perquè la innocència de Serena és un estratagema perquè ens creguem el que és increïble, i després deixem anar un sospir de sorpresa. L'engany és atractiu, enganxa, però ensenya massa les costures.

3OPERACIÓ CARAMEL

OPERACIÓN DULCE

Ian McEwan

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Trad: Albert Torrescasana / Jesús ZulaikaSFlbEmpúries / Anagrama

334 / 396 pàg. 19,90 €