Guillermo del Toro: «Els meus amics són els monstres»

Guillermo del Toro (Guadalajara, Mèxic, 1964) feia cinc anys que no dirigia una pel·lícula. En aquest temps, ha viscut dues grans decepcions. En primer lloc, després d'haver estat durant mesos al capdavant d'El hòbbitfinalment es va veure obligat a abandonar el projecte. En segon, va treballar obsessivament en una adaptació d'En las montañas de la locura, de H.P. Lovecraft, que no va tirar endavant. Per allunyar les penes ha dirigitPacific rim, una aventura que enfronta robots gegants i enormes criatures abissals en què el mexicà porta a terme el seu particular homenatge al cine japonès de monstres, elkaiju eiga.

-¿D'on li ve l'interès pels kaiju eiga?

-Els estimo des que era una criatura. A Mèxic, als 60, la cultura pop japonesa estava molt present. Els cines estaven plens de pel·lículeskaiju eigacomThe war of the gargantuans, i les primeres telesèries anime comUltraman eren emeses per la televisió. Jo vaig créixer devorant tot això.

-¿No l'espantaven els monstres?

-Al principi. Hi somiava i em feien tanta por que, encara que hagués d'anar al lavabo, em quedava arronsat al llit i em pixava. Però vaig decidir aliar-me amb ells. Des d'aleshores, els estimo. Al llarg de la meva vida, m'he sentit decebut per les institucions, per la gent, per la indústria del cine, però els monstres mai m'han fallat. Sóc un paio socialment inepte, les interaccions no són la meva especialitat. Els meus amics són els monstres.

-Així s'entén que totes les seves pel·lícules siguin un homenatge a ells.

-En efecte. A Los Angeles tinc dues cases: la que faig servir amb la dona i els fills i una altra que està plena de la mevamemorabíliade pel·lícules de monstres. És allà on passo el dia després de portar els nens al col·legi. De totes maneres,Pacific rim és també una carta d'amor als robots, la meva altra passió. Quan faig aquestes pel·lícules no només ho faig amb afecte, sinó amb pura devoció. El tema fantàstic és la meva religió.

-Si algú compara Pacific rim amb Transformers, ¿a vostè què li sembla?

-Doncs em sembla un error.Pacific rimés el contrari del pamfletisme de les pel·lícules d'acció. És unblockbusterde la mateixa manera queHellboyera cine de superherois, va a contracorrent. Vaig evitar aquella estètica de vídeo de reclutament de l'exèrcit, perquè no vaig voler convertir la pel·lícula en un elogi del militarisme. Ja tenim massa soldats i armes al món. I des del principi em vaig dir: 'destrossaré cotxes i edificis, però no mostraré gent morint, perquè no vull espatllar-li la diversió a l'espectador'. És cine per a tota la família.

-Tot i així, un dels referents de la pel·lícula és El colós de Goya, un quadro no precisament per a tots els públics.

-Això és cert. Goya m'apassiona, especialment l'obscur, el tètric, el més negre. M'inquieta més i em sedueix més que moltes pel·lícules de terror. El meu cine és producte de les pintures negres. Diria queEl sueño de la razón produce monstruos és la primera obra que va crear el gènere fantàstic en la història de l'art.

-¿En quina mesura ésPacific rimla cinta que necessitava fer després dels revessos amb En las montañas de la locurai El hòbbit?

-Quan aquells projectes van caure ho vaig passar molt malament, va ser molt dur. I llavors, de sobte, se'm va concedir una gran llibertat per fer una pel·lícula feta a la mida per a la meva sensibilitat artística. Necessitava saber si encara seria capaç de recuperar aquella sensació d'absolut gaudi que acostumava a tenir fent cine, que encara podia sentir-me com aquell nen que agafa un robot i un monstre de joguina i els posa a lluitar entre si. I ho vaig aconseguir. El nen que porto dins segueix viu.

-Parlant de nens, ¿per què els nens sense pare estan tan presents en les seves pel·lícules?

-Crec que la família és la font de tot el plaer però també de tot el terror en les nostres vides. Tota deficiència que tenim en el nostre comportament social i personal prové d'un moment que està arrelat en la nostra infància. I a mi m'encanta explorar la idea de conquistar aquesta por, o almenys de lidiar-hi. D'aquí han partit les meves històries des que vaig començar a narrar-les.

-Precisament, aquest any es compleixen dues dècades des de la seva primera pel·lícula, Cronos. Quan mira enrere, ¿què veu?

Notícies relacionades

'Pacific rim', toc analògic i 'blockbuster' digital

'Renoir, l'art i la gran guerra

-Que mai he mirat el cine de gènere amb cinisme ni nostàlgia, sinó amb una implicació absolutament romàntica. Les meves pel·lícules estan fetes amb el cor a la mà. Jo no faig cine per guanyar un Oscar o per rebentar la taquilla. És a dir, uns senyors em deixen els seus diners perquè faci una pel·lícula i jo he d'aconseguir que recuperin la seva inversió, però més enllà d'això faig el que em demana el cos. Només d'aquesta manera val la pena dedicar tres anys de la teva vida a fer una pel·lícula. El cine és com el sexe, no pots fer-lo sense una erecció.