'Pacific rim', toc analògic i 'blockbuster' digital

F ins ara, Guillermo del Toro ha tingut l'estranya habilitat de convertir en films personals tant una història de fantasmes en plena guerra civil espanyola (El espinazo del diablo) com l'adaptació de diversos còmics sobre atípics superherois (Blade 2 i els dos films sobre Hellboy), una sèrie B amb criatures mutants (Mimic) com una miniatura sobre alquímies i vides eternes (Cronos). Tant si treballa al seu Mèxic natal, als Estats Units o a Espanya, Del Toro sap ser encertat, i més o menys lliure, rodant amb ajustats mitjans o llançant la casa per la finestra.

Notícies relacionades

Guillermo del Toro: «Els meus amics són els monstres»

'Renoir, l'art i la gran guerra

Aquest últim cas és el dePacific rim, un altre film personal que sembla un encàrrec d'unamajorper emular, una vegada més, l'èxit deTransformers i similarsblockbusters. Personal perquè parteix d'una premissa pròpia, té un ritme agitat tot i l'excés de metratge i barreja bé la parafernàlia del cine d'acció modern amb els ingredients d'aire més analògic pels quals Del Toro és reconegut: l'atmosfera pròxima a Lovecraft en la configuració dels monstres, el regust gòtic davant l'excés de metall i efecte digital, la presència irònica de Ron Perlman com a traficant d'òrgans monstruosos o elcameode Santiago Segura. Hi ha elements del film, sobretot en la configuració d'aquests peculiars soldats de ments que es posen en sintonia per pilotar els robots gegants que s'enfronten a les criatures de l'avern, que poden recordar la molt més cínica i virulentaStarship troopersde Paul Verhoeven, així com els ressons indissimulats de les batalles entre Godzilla i altres monstres atòmics.

Del Toro no perd empenta en l'era del cine comercial de ­postproducció a la vegada que ­dota la seva tòpica història -perquè el relat és un cúmul de clixés- dels ingredients suficients perquè sigui una pel·lícula reconei­xible.