Folk de línia clara

Després d'abocar rius de tinta, l'última dècada, sobre el folk il·luminat o excèntric de laNew Weird America(la nova Amèrica rara), són, com de costum, els grups més convencionals, o menys exploradors, els que s'emporten el gran públic. Al març va passar pel Sant Jordi Club la formació Mumford and Sons, de sonat impacte transatlàntic, i ara és el torn de The Lumineers, banda de Denver, Colorado, que dies enrere va esgotar totes les entrades per al seu debut a Barcelona, dimecres a Razzmatazz.

Va ser un d'aquells concerts amb abundància de públic anglòfon, com en les primeres visites de Jack Johnson. I amb ambient exaltat, a joc amb l'eufòria que transmeten moltes de les tornades contingudes en el seu primer disc, homònim, publicat l'abril del 2012. Entre ells, la de la seva cançó més coneguda,Ho hey,inclosa en la banda sonora d'El lado bueno de las cosasi popularitzada en un anunci de Coca-Cola. Que no va sonar al final, en els bisos, com a clímax apoteòsic de la nit, sinó molt aviat, en la quarta plaça del repertori. Per obrir la sessió, la banda va optar pel diàleg de veu i piano deSubmarines.

Amèrica rural

The Lumineers es van mostrar com un grup tradicionalista, que apel·la a la memòria de l'Amèrica ancestral i, subtilment, a les arrels celtes. Rebuig a les innovacions, aposta per instruments acústics essencialistes i d'estètica rural (acordió, banjo, un piano vertical de color marró atrotinat com sortit d'una cantina), i desenvolupaments melòdics de línia clara, amb pocs racons i moltes tornades que reserven un paper graciós a les línies vocals, onomatopeies incloses. Material perfectament corejable i que va invitar a la participació, com aStubborn love. Ells van potenciar aquest efecte tocant un parell de cançons inèdites,DarleneiElouise,introduïts a la pista.

Elfrontman, Wesley Schultz, coautor de les cançons amb el bateria, Jeremiah Fraites, va lluir una veu frugal, de textura lleugera, no gaire lluny de Paul Simon encara que amb dosificats rampells histriònics. El trio original, que inclou la gràcil violoncel·lista i cantant Neyla Pekarek, va actuar ampliat amb dos extres amb els quals va donar una certa consistència a un folk de tendència natural lleugera en peces comFlowers in your hair iClassy girls, i que es va decantar per una melancolia intimista aDead sea. La pista cèltica es va manifestar sobretot aCharlie boy, que Fraites va interpretar deixant-se acompanyar tan sols pel violoncel i el banjo.

Versions clàssiques

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

Però és curiós que un grup de so tan higiènic vagi a fonts més aviat tèrboles quan elegeix quines peces d'altres adapta al seu repertori. La primera va ser deSubterranean homesick blues,oldie dylanià que va adquirir un aire més revoltós que revolucionari. Després, en lloc d'American music, de Violent Femmes, iHave you ever seen the rain?, de Creedence Clearwater Revival, habituals dels seus últims concerts, va caure un amable assalt a Sweet Virginia, procedent del viscós àlbumExile on main Street, dels Stones.

Ja érem en territori de bisos i la banda va coronar la nit amb una de les seves peces més poderoses, Big parade, més a prop del vigor narratiu d'uns The Waterboys. Un balanç més agradable que capital, tot i que, al capdavall, estem parlant d'un grup amb un primer disc al qual queda, potser, tota una vida al davant.