Una sòlida construcció

Hi ha llibres que arriben a les llibreries amb embranzida prèvia o, en casos com el que ens ocupa, ja en ple salt al cim. No sense certs mèrits, diguem això d'entrada. I es beneficien de les possibilitats de màrqueting que això genera. Res a objectar. Al contrari: és fantàstic, quan no hi ha trampa, que un llibre vingui empès per aquesta espècie d'imperatiu, aquestavox populi que ens ordena comprar-lo, devorar-lo i aconsellar-lo; una mena depassa-hollibresc, gairebé un ritual social.

És molt possible que això acabi passant, que estigui passant ja, amb Joël Dicker. Bé. Potser el lector que tingui una mínima cultura literària s'ofendrà al llegir les comparacions prèvies amb Nabokov i amb Philip Roth. Són injustes, sí, però no amb Nabokov i Roth, intocables ja, sinó amb Dicker. La presència d'una Lolita, aquí denominada Nola, i les desenes de referències còmplices aLa marca de l'home, justifiquen la menció referencial, però en cap cas la comparació.

Parlem, llavors, del que el llibre sí que és: Marcus Goldman, jove escriptor en plena crisi creativa després d'un èxit immens, decideix visitar el seu vell mestre i mentor, Harry Quebert, autor al seu torn d'una celebèrrima novel·la al petit poble d'Aurora, Nou Hampshire, amb l'esperança de superar allà el terror a la pàgina en blanc. De manera casual, Goldman descobreix que Quebert va tenir en el passat una relació amb una menor, Nola. El cadàver de la noia apareixerà, en les pàgines següents, enterrat al jardí del mestre. (No t'inquietis, lector, això no és un espòiler; fins i tot a la solapa s'explica així.)

AMB LA SOLVÈNCIA DE LARSSON / L'argument pot sonar previsible, però el seu desenvolupament en l'obra no ho és. La trama d'aquesta novel·la s'aplaudirà i estudiarà als tallers d'escriptura. No és tan sols un bonthrillermés, és modèlic. Té tots els punts de gir al seu lloc, les sorpreses se succeeixen com ha de ser; la història no tan sols avança a molt bon ritme, sinó que creix a mesura que avança, es va tornant més complexa, es va, per dir-ho així, desafiant a si mateixa. Grans aplaudiments, sense el menor cinisme: sostenir l'interès del lector i accelerar el seu pols durant més de 600 pàgines no és poc mèrit. Dicker ho aconsegueix amb la solvència de Larsson, o dels millors llibres de Marc Levy. Com ells, paga el preu corresponent: una inevitable sensació d'artifici sòlid, però artifici al capdavall. I un ús potser massa instrumental dels personatges.

Tampoc és menyspreable l'ambició de l'autor, que vindria a ser la seva segona gran virtut.La veritat sobre el cas Harry Quebert es construeix amb una molt atrevida i ben resolta acumulació de gèneres: novel·la policial, història d'aprenentatge, història d'un llibre dins d'un llibre, novel·la sobre l'art d'escriure novel·les, història de manipulacions i influències, novel·la sobre el desig i la por… Cadascuna, ben resolta i encaixada amb cura en el conjunt. Al lector que busqui el gaudi legítim d'aquestes virtuts se li ha de dir que llegeixi aquest llibre. I que ho faci aviat, abans que el soroll, la magnitud del fenomen li impedeixi elaborar-ne un judici propi. A qui busqui un ús artísticament revolucionari del llenguatge, o una mirada única a l'ànima dels homes, sempre li quedaran, respectivament, Nabokov i Roth.

3LA VERITAT SOBRE EL CAS

HARRY QUEBERT / LA VERDAD...

Joël Dicker

Trad.: Imma Falcó / Juan Carlos Duran

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

La Campana / Alfaguara

680 / 660 p. 22 €