A l'inrevés que ara

Fa uns 30 anys que Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) és un dels meus periodistes de capçalera. Als 80 les seves cròniques internacionals van contribuir a formar-me, i ara frueixo amb les seves intervencions a la ràdio, on exposa amb claredat cordial els seus punts de vista.

Nascut en un llogaret de tres-cents habitants, Foix va arribar a Barcelona amb setze anys i al cap de poc va entrar a treballar aLa Vanguardia, el diari que dirigiria anys a venir. El contrast entre l'aïllament del poble on va viure fins a l'adolescència i els 84 països des d'on acabaria enviant cròniques és encara més sorprenent si tenim en compte que la manera de viure de la pagesia no havia evolucionat gaire en els últims segles: la terra es treballava amb bestiar, se segava amb falç i dalla, i el mitjà de transport més utilitzat era l'anar a peu.

Dividit en capítols temàtics,La marinada sempre arriba ens introdueix en les olors predominants als anys 40, en oficis i costums desapareguts, en uns anys que no coneixien les vacances però tampoc l'atur. El retrat no és amable. Hi ha misèria, ignorància i violència, però també una manera de viure d'acord amb el pas del temps.

VIATGE AL PASSAT / En un primer moment pot fer l'efecte que som davant un llibre d'iniciació que presenta un interès menor en relació als llibres hipotètics que Foix podria escriure a continuació, dedicats a l'ofici de periodista. Però la veritat és que accedir a les evocacions d'aquells anys és un regal. Si bé alguns lectors encara hi poden reconèixer el passat, per als més joves pot significar entrar en contacte amb formes de vida desconegudes però no tan llunyanes, sense les quals resulta impossible entendre el món d'avui. El capítolSegar i batre, per exemple, permet fer-se càrrec de tot d'expressions vives que s'han acabat distanciant de l'experiència: «no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat», «qui no vulgui pols que no vagi a l'era», «separar el gra de la palla».

Lluís Foix parla d'una postguerra en què no es parlava de la guerra, quan els fugitius travessaven el poble com fantasmes, pidolant una mica de menjar abans d'informar-se del camí més curt per arribar al mar. Eren temps de mossos i de jornalers, en què la ràdio era un luxe i el sometent una realitat. L'estraperlo creava fortunes efímeres i dormir a missa no estava mal vist perquè volia dir que havies treballat més del compte.

Com la majoria dels seus contemporanis, Lluís Foix va passar fred, es va rentar un cop a la setmana, va treballar des de petit, va ser educat en un rigor que avui consideraríem excessiu. La sensació que transmet l'autor d'haver prosperat a còpia de sacrificis queda molt lluny de les previsions de tants joves preparats que avui tarden a trobar el seu lloc en l'engranatge social. No deu ser un gran consol recordar que als anys 40 el punt de partida era tan baix que millorar era fàcil, al contrari que ara. Llavors l'esforç no era una consigna pedagògica, sinó l'única manera de sobreviure.

Més d'una frase de Foix sembla escrita per Josep Pla, com quan es refereix als seus pares: «Portaven el terme al cap. Sabien tots els racons dels trossos, coneixien la història dels arbres, dels boscos i dels camins amb els seus marges i revolts». No eren cultes però sabien moltes coses, a l'inrevés que ara.

3LA MARINADA SEMPRE ARRIBA

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Lluís Foix

Columna. 256 p. 19,90 €