Estimem tant el 'Papitu'

«Estic enamorat delPapituperquè és un home apassionat i només cal sentir-lo precipitant-se sobre les paraules per adonar-se'n. Pel seu punt de fragilitat. No s'agrada, sempre està en conflicte i ha portat aquest conflicte a les seves obres». Amb aquesta vivesa retratava de cos sencer l'actor Pep Cruz el seu amic Josep Maria Benet i Jornet. Les paraules de Cruz unides a les d'Oriol Broggi, Rosa Maria Sardà, Sergi Belbel, David Selvas i Emma Vilarasau, entre altres, es van mostrar en un vídeo al Palau de la Música on ahir es va celebrar la concessió del 45 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes promogut per Òmnium Cultural i van fer evident el que el dramaturg diria poc després, amb la seva atropellada passió, a l'hora de recollir el guardó. «Aquest premi és per al teatre català».

Possiblement la concessió a Benet i Jornet és la menys protocol·lària de totes les realitzades en els últims anys i com a mostra d'això només calia veure l'emblema de B & J (una divertida imitació del whisky J & B) i sobretot, contemplar l'autor perdent la llista dels agraïments a les autoritats presents (déu n'hi do, la plana major: Mas, Montilla, Trias i Núria de Gispert) i prenent-se a si mateix amb resignada ironia en el més pur estil Benet i Jornet. I un detall més, torracollons fins al final, va criticar als organitzadors que només haguessin distingit tres dones en la llarga trajectòria del premi.

Abans, Joaquim Molas havia emmarcat la trajectòria de l'autor en termes de fidelitat a la llengua i al país, però també havia evocat els seus orígens de noi de barri quan escrivia històries de lladres i serenos, dibuixava els seus propis tebeos i escoltava a la ràdio el que tots els nens de postguerra estaven obligats a escoltar, els lacrimògens serials radiofònics de Sautier Casaseca que amb el pas dels anys es convertirien en la llavor de la seva feina com a guionista en tants serials televisius:Poble Nou, Nissaga de poder iVentdelplà (se'n van poder veure fragments) que el farien popular i estimat.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Mireia Aixalà, Rosa Gàmiz, Armand Villén i Joan Anguera van escenificar un tastet de les seves obres. Va ser càlid el record de l'amic, Joan Lluís Marfany, amb qui intercanviava confidències i discussions al pati de la vella facultat de Lletres i on Benet i Jornet s'entestava a demostrar als seus amics que això de la vocació existeix, encara que amb el seu habitual determinisme autocrític ell va mantenir davant els seus amics que es convertiria en un nou Plàcid Vidal, un membre del grup modernista de Reus tristament cèlebre per ser un escriptor fracassat.

No va ser el cas. La veritat és que, com es va encarregar de recordar Enric Gallén, en els inicis Benet i Jornet no va conèixer res més que el fracàs ambBerenàveu a les fosquesi només la seva llegendària tossuderia i fecunditat, que el portaria a escriure com a mínim 50 obres de teatre, el va fer refer-se i guanyar-se la crítica amb el rigor deLa desaparició de Wendy. Actualmentés un referent per a tots els joves que escriuen per al teatre. Ell va obrir aquest camí.