Landa, l'antiheroi espanyol

Del seu cognom va néixer un gènere cinematogràfic. El cine espanyol va perdre ahir l'actor que va omplir la gran pantalla de tota una època.Alfredo Landava morir a casa seva a Madrid als 80 anys, sis després de retirar-se després de fer la seva última pel·lícula, Luz de domingo, a les ordres deJosé Luis Garci, amb qui va rodar set dels seus més de 120 films i amb qui es va barallar en el definitiu. Temps després es van reconciliar, tot i que l'empremta dolorosa d'aquella topada va arribar al seu llibre de memòries,Alfredo el Grande. Vida de un cómico, de Marcos Ordóñez.

Gran (encara que baixet de talla) i còmic -per la seva capacitat actoral, trajectòria i connexió amb el gran públic- són els adjectius que millor poden unir-se a Alfredo Landa Areta, capaç de reinventar la seva carrera amb la fita del seu premi a Cannes a la millor interpretació, compartit amb Paco Rabal, perLos santos inocentes(Mario Camus, 1984).

INICI TEATRAL

Fill de guàrdia civil, Landa va néixer aPamplona, va viure part de la infantesa a Figueres (on va aprendre català), la joventut a Sant Sebastià i es va fer fill adoptiu de Ma-drid per la seva professió, tot i que sempre es va definir navarrès de soca-rel. A la capital va arribar el 1958 després de fundar el Teatro Español Universitario a Sant Sebastià. L'escena li havia guanyat la partida al Dret, carrera que només va cursar un any.

El 8 d'octubre de 1958, sempre recordava la data al detall en les seves entrevistes, va aparèixer per Madrid amb «una maleta de cartró, dos vestits, tres camises, dos parells de sabates i 7.000 pessetes». Com un dels seus personatges en l'època del cine dellandisme. Després de quatre anys de brega i aprenentatge als escenaris i el doblatge, la vida de Landa va fer un gir radical quan José María Forqué li va donar un paper a Atraco a las tres(1962), ja amb 29 anys, després de veure'l actuar en una funció del Teatro María Guerrero.

Landa es va incorporar a partir d'aquell moment a una roda en què, al marge d'excepcions comEl verdugo, la seva carrera explica com cap altra el cine espanyol del desarrollismo franquista i dels últims moments del règim amb el destape. Nobleza baturra (1964), Ninette y un señor de Murcia (1965), La ciudad no es para mí (1965) i Las que tienen que servir (1967) van ser pel·lícules d'una època que va arribar a un any cabdal el 1970 quan va enllaçar Cateto a babor,Vente a Alemania, Pepei No desearás al vecino del quinto. Aquest últim film, dirigit per Tito Fernández, va arribar a ser el film espanyol més vist de la història, honor que li va prendre tres dècades després Torrente 2.

En aquells temps d'estretors sexuals, Landa va encarnar l'espanyolet "echao p'alante" que bavejava davant les exponents de l'anomenat mite suec, quan el turisme omplia les platges espanyoles de rosses valquíries, joves de costums molt liberals per al que es portava per aquí. L'any de la mort de Franco, per exemple, Landa va firmar un repòquer de títols molt eloqüents: Solo ante el streaking, Los pecados de una chica decente, Tío, ¿de verdad vienen de París?, Esclava te doy i Mayordomo para todo.

CANVI AMB BARDEM

L'inici de la transició va començar a variar el rumb de la seva carrera amb un film com El puente (1976), deJuan Antonio Bardem. No només començava a canviar el cine espanyol, també els papers que rebia un actor amb grans dots per a la comicitat i per a un perfil dramàtic.

Una de les seves col·legues de trajectòria paral·lela,Lina Morgan, va explicar de forma exemplar en una entrevista de Núria Navarro en aquest diari el viratge en la carrera de l'actor navarrès. «A Alfredo Landa de sobte li va sortirEl cracki va poder demostrar que no només sabia abaixar-se els calçotets», declarava en contraposició al seu cas.

Va ser la seva segona col·laboració amb José Luis Garci, que va obrir amb Las verdes praderas. El reconeixement definitiu va arribar amb el seu premi a Cannes. La vaquilla, deBerlanga, El bosque animado i La marrana, totes dues deCuerdai per les quals es va endur dos Goyas, també van ajudar a posar fi al landisme. Anys després va triomfar a la televisió en sèries com Lleno, por favor, En plena forma i Por fin solos, en què donava el tipus de personatge «cabrejat, però graciós», com ell el definia.

Notícies relacionades

Una sàtira que ha acabat sent documental

La Barcelona Bridal Fashion Week eixampla l’altar

Landa, que va ser operat d'un càncer de còlon el 2004, va tenir el colofó de la seva carrera amb elGoya d'Honorque va recollir el 2008 en plena baralla amb Garci. «Abans boig que rebre el Goya de les seves mans», va arribar a declarar. José Sacristán, que el veia com un germà, i Miguel Rellán l'hi van entregar a un home desbordat per una ovació de cinc minuts i que a penes va poder articular paraula en el seu discurs.

Es va dir que va poder patir durant l'agraïment un lleu accident vascular cerebral. Ho van descartar les proves mèdiques, però el 2009 sí que va patir un ictusaquest actor sempre visceral que va viure els últims temps, ja malalt, allunyat de la vida pública i postrat en una cadira de rodes al costat de la seva dona, Maite Imaz, i la seva gent.