De la sàtira al drama social

CRÒNICA. La veu de Rusiñol ressona amb força a la Sala Petita del TNC amb 'Llibertat!'

L’escena de l’arribada del nen negre al poble costaner de ’Llibertat!’, de Santiago Rusiñol.

L’escena de l’arribada del nen negre al poble costaner de ’Llibertat!’, de Santiago Rusiñol. / TNC / DAVID RUANO

2
Es llegeix en minuts
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA

Les paraules de Santiago Rusiñol ressonen amb força malgrat que van ser escrites fa més d'un segle. L'al·legat contra el racisme i en favor de l'humanisme deLlibertat! continua vigent quan encara avui s'escolten, per desgràcia, veus que proclamen «primer, els de casa» com fa un dels personatges de l'obra. Amb el rebrot d'actituds xenòfobes dels últims anys pot arribar a sorprendre que la peça del precursor del modernisme, poc coneguda, no s'hagués representat des de la seva estrena el 1901 al Romea.

Josep Maria Mestres ha rescatat el text, impulsat per Sergi Belbel, per a l'última temporada del director del TNC. Mestres té l'habilitat de convertir l'arribada delnegret (Rusiñol és l'antítesi de la correcció política) en una festa amb l'inequívoc segell satíric de Berlanga. No hi falta ni una cercavila que converteix la Sala Petita en una revetlla. Del casino a la plaça es respira un ambient de festa, que alimenta l'ús d'un català prefabrià, després de l'aparició del nen de la mà d'un indià. El poble el rep com una atracció de fira i l'acull, amb la marxa del seu protector, com una nota exòtica entre gent que s'ompla la boca de paraules com llibertat i fraternitat.

Notícies relacionades

PROTESTA SINDICAL / La festa s'acaba quan elnegretcreix, ja és el jove Jaumet i s'enamora d'una pubilla. Només faltaria; fins aquí podríem arribar. La tempesta de la intolerància es desborda amb un últim acte en què Mestres fa una atrevida pirueta dramatúrgica amb un salt temporal de més d'un segle. Porta Rusiñol fins al nostre temps, i Jaumet jeu en un banc, per exemple, com un indigent enmig d'una agitada protesta sindical pels acomiadaments a la fàbrica del poble.

El to reivindicatiu encaixa, probablement sense aquesta intenció, amb la crisi que viu el TNC, i que va provocar la lectura d'un comunicat dels treballadors abans de la funció de l'estrena, però desafina en una actualització forçada. Mestres es mou per la corda fluixa i, encara que no arriba a clavar-se una esterrecada, deixa un regust menys saborós que el de l'inici de l'obra. A favor seu compta amb un nombrós i gran elenc en què destaquen l'aplom de veterans com Artur Trias, Quimet Pla, Maife Gil i Camilo García, l'energia de Roger Casamajor i Jordi Martínez, la comicitat de Jacob Torres o l'entrega dels joves Òscar Kapoya i Aina Sánchez.