Una 'delikatessen' festiva i brillant

Lluís Pasqual s'ha superat. Déu n'hi do al·ludir al passat, sense gens ni mica de nostàlgia, des del present. O sigui, convertir (acotar) la Sala Fabià Puigserver de Montjuïc fins a transformar-la en un Lliure de Gràcia, el d'ahir i el d'avui, una mica més gran. És el niu teatral idoni per a la màgia d'Els feréstecs,una delícia que ningú s'hauria de perdre. Com va apuntar el seu responsable, «teatre per a nens grans»: una obra alegre i fins i tot guaridor; xarop per oblidar-se durant hora i mitja en un teatre del món exterior i les seves penes.

L'argument d'Els feréstecsgairebé és el que importa menys, una bogeria festiva tan primària com els seus personatges masculins. Quatre bruts fanfarrons, dels de l'aquí mano jo, pacten un matrimoni entre dos joves que no es coneixen. La mediació de les seves dones farà que el negoci es mogui per camins inesperats en un disbarat progressiu. En lloc de la Venècia de finals del XVIII de Carlo Goldoni som als Països Catalans de la primera república espanyola. Les dones tindran al final bastant més poder del que s'imaginen els seus feréstecs marits.

Amb aquesta petita història i el geni del dramaturg, fundador de la comèdia italiana moderna, Pasqual teixeix com el millor artesà una joguina escènica que vola i vola sense pausa. El director de Reus sent Goldoni, aquella Venècia, com una cosa molt pròxima, familiar, cosa que li permet desplegar tot el seu talent. És en aquesta obra més que enCelebració, Quitt i fins i totBlackbird, les peces que ha presentat des del seu retorn al Lliure, on la seva saviesa flueix com si fos aigua fresca de font.

El director despatxa l'espectacle amb una astuta, dinàmica i poderosa posada en escena. Gens aparatosa, no pas senzilla. El joc converteix el públic en part activa amb un insòlit mecanisme, que convé no revelar perquè el seu efecte sigui més gran. Fins al punt que l'espectador gairebé se sent partícip de la trama. L'ús de les variants dialectals del català és, a més, un recurs hàbil per magnificar la comicitat intrínseca d'Els feréstecs.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

LES DUES LAURES / Si Pasqual és la gran batuta d'aquesta deliciosa partitura de Goldoni, també compta amb una orquestra impagable. Pot semblar injust destacar algú, però les dues Laures estan inspiradíssimes: Conejero (de trajectòria massa guadianesca en el teatre català dels últims anys) i Aubert, més jove i menys coneguda. Conejero enlluerna amb un d'aquells papers, de cortesana amb estil, que brinda amb grandiosa seguretat. I Aubert, la nòvia Llucieta, és un torrent imparable de vigorosa comicitat. Una fera, vaja.

Al seu costat, què hem de dir de la sempre excel·lent Rosa Renom, d'un actor de veta inesgotable per a la comicitat com Jordi Bosch o de la camaleònica i sòlida joventut de Pol López… La resta (Boris Ruiz, Xicu Masó, Andreu Benito, Carles Martínez i Rosa Vila) arrodoneixen una peça que posa el públic dret. Bravo.