De (re)visió obligada

Exercicis com el deNo parlis amb estranys (fragments de memòria) són d'aquells que es mereixen l'aplaudiment rotund per la seva oportunitat, pel seu coratge, pel seu valor escènic i per l'entusiasme que hi han posat tots els seus responsables. Ni la retallada del projecte T-6 per a nous autors del Teatre Nacional de Catalu-nya, a meitat de temporada, va intimidar la directora i dramaturga Helena Tornero i el seu equip. Va ser un nou esperó per construir un muntatge exemplar sobre la memòria històrica del franquisme, sobre ferides que continuen sense cicatritzar en nom d'una reconciliació que s'ha demostrat, segons Tornero i molts altres, com la coartada per als guanyadors de la guerra civil i els seus hereus.

El que era, en principi, una dramatúrgia centrada en el terrible drama dels nens robats (la que dóna origen al títol de l'espectacle) va créixer fins a convertir-se en un mosaic d'històries entrellaçades sobre els traumes, transmesos al llarg de diverses generacions, creats pel triomf dels colpistes. Aquest mosaic flueix amb força i tremenda emotivitat des que arrenca, encara que els espectadors més despistats puguin quedar sorpresos d'entrada per una narrativa fragmentada. Però és una sensació efímera perquè els nou relats s'acaben tancant d'una manera contundent.

ORALITAT / Tornero planteja una posada en escena que pot recordar els esquetxos brillants d'obres recents d'Alfredo Sanzol, i en la qual juga amb l'impacte d'un text magnífic en un muntatge en què abunda l'oralitat sense que el desenvolupament se'n ressenti gens. Amb pocs mitjans i molta valentia, i el suport d'un mural fotogràfic, porta el públic a aquell terreny emocional i reivindicatiu que no deixa indiferent ningú.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

La complicitat d'un repartiment formidable és una altra de les grans potes en què es recolza la força deNo parlis amb estranys, amb els quatre intèrprets habituals de l'equip T-6, amb la veterania d'Àngels Poch i Oriol Genís i la consolidada joventut de David Vert i Òscar Castellví. Poch, per exemple, despatxa un monòleg extraordinari sobre una patètica alcohòlica que hauria d'acabar amb el públic aplaudint davant la seva exhibició. I el Genís broda el psiquiatre franquista Vallejo-Nájera.

Tornero hi ha incorporat una altra actriu extraordinària com Mireia Gubianas, capaç d'atraure totes les mirades amb a penes un gest. Nuria Legarda, Olga Cercós i Maria Casellas completen amb nota màxima els intèrprets d'una obra condemnada a només 10 funcions d'exhibició (s'acaba el dia 14) per problemes pressupostaris. Vist el resultat, el greuge és encara més injust.