Experiment inoblidable

la pregunta de com es va poder encendre la flama terrible del nazisme en la societat alemanya és d'aquelles que convé no perdre mai de vista. I és també la que es va fer l'alumne d'un institut californià a mitjans dels 60 i origen d'un experiment escolar. Va ser impulsat per un jove i dinàmic professor, Ron Jones, i va tenir tant èxit en el seu desenvolupament que fins i tot se li va escapar de les mans.

Amb l'estrena de L'onada, aquesta vivència ha arribat amb èxit al Lliure de Gràcia gràcies a la feina exhaustiva del director Marc Montserrat Drukker, amb el suport del dramaturg Ignacio García May. No menys entusiasta i plausible és la tasca d'un repartiment que capitaneja un entregat i sòlid Eduard Farelo (Ron Jones) al costat d'un convincent grup de joves intèrprets de nova fornada.

El projecte de L'onada va ser un dels que van caure de la temporada passada del Lliure per la tisorada cultural. És d'agrair que Lluís Pasqual hagi mantingut l'aposta per a aquest any perquè és un muntatge destinat a alimentar fonaments ètics, sobretot els del públic més jove. El teatre-documental té en L'onada una mostra contundent.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

DETALLISME / Marc Montserrat ha posat tota la seva obstinació en el fet que el missatge de l'obra arribi amb rotunditat. Primer perquè va implicar Ron Jones mateix, present (i emocionat) el dia de l'estrena juntament amb un dels seus alumnes d'aquella època, en el guisat lent del muntatge. I perquè la posada en escena és detallista a consciència i amb evident inspiració audiovisual. No hi ha res que quedi deslligat per traslladar-nos al 1967 en un institut californià, començant per la música i el vestuari.

Tampoc falta l'efectisme en la posada en escena per subratllar el progressiu (i perillós) adoctrinament d'un grup d'alumnes díscols a partir de lemes com la disciplina, l'acció i la comunitat. Posats a buscar pedres en el camí, potser la primera part (una hora i 20 minuts) és massa exhaustiva i es podria haver retallat en una obra que voreja les dues hores i mitja (pausa inclosa) de durada. Però aquesta lentitud queda relegada a l'oblit en una segona part més resolutiva i eficaç. En definitiva, un espectacle necessari i complementari d'Adreça desconeguda, que aborda també la irrupció del nazisme, amb la qual ha coincidit casualment a la cartellera teatral barcelonina.