Beach House embruixa a l'Apolo

Feia temps que Beach House no passava per una sala de Barcelona (tot i que sí per festivals). I hi havia expectació per veure el duo dream-pop en un escenari més acotat, i a més a dalt de tot del seu joc, amb un Bloom (2012) que passat el temps ningú hauria de seguir titllant de simple continuació del revelador Teen dream (2010). En aquest últim disc la banda de Victoria Legrand i Alex Scally guanyava en complexitat -els seus temes són ara com gegants castells de vidre, d'àmplies, delicades reverberacions- i presentava a més, si és possible, molt més poder expressiu.

El directe de dimecres, a l'Apolo, va ser tan impecable com s'esperava. Disseny escènic sobri i formació escassa, només ells i un bateria; tot més que suficient per ensenyar-nos el cel. Van començar amb Wild, aquella cançó que ens va agafar de sorpresa en el minifestival Fly Me To The Moon del 2011 i que ja sona a clàssic. Va seguir una bateria de hits gairebé inapel·lable -el gairebé: es van deixar Troublemaker- amb poques al·lusions als seus primers discos, tan sols Gila, que no és per l'humorista, sinó pel riu del sud-oest dels EUA, i una Apple orchard bastant complicada d'escoltar en directe.

Notícies relacionades

Òmnium Cultural s’alia amb l’IEC per transformar la Nit de Santa Llúcia en l’equivalent literari dels Premis Gaudí

L’Editorial de Cristina Villanueva: Quan un sistema emmalalteix, també emmalalteix la confiança

Nivells estratosfèrics d'emoció amb Lazuli, New year, Zebra o Myth, per no parlar del perfecte bis amb Real love, 10 mile stereo

-potser la seva millor cançó- i Irene. En tot moment, els moviments justos, amb la concentració més posada en la música que en el gest, gairebé com convidant a tancar els ulls i deixar-se bressolar per les imatges de la nostra imaginació. Molta bellesa, massa. Després, el xoc amb la realitat sempre és ferotge.