¿Qui roba a qui?

Per entendre el periple de Lakhdar, el protagonista, a Carrer Robadors, bé podria dir-se que el seu paisà Ibn Battuta, el mític viatger, potser hauria acabat com ell en cas d'haver sortit avui de Tànger: sense papers, sense el llegat de la seva rihla, condemnat per il·legal i empresonat en una Europa caduca. Per sort per al personatge, almenys, Mathias Énard (Niort, 1972) li ha regalat una novel·la a l'altura: dura, bibliòfila, plena de referències al mateix Battuta i, en el terç final, barcelonina i indignada. Finalista del Goncourt 2012 i situada entre les millors -sense superar-les- entregues de l'autor de Zona, Carrer Robadors revisita els grans temes d'Énard (el viatge, el triangle amorós, l'encaix del món àrab) dotant-los aquesta vegada d'una inusitada vigència política, d'una actualitat que hauria pogut resultar oportunista si no fos perquè la novel·la posseeix la força de les grans cròniques: sembla narrar un cas particular, un aprenentatge, però retrata un mal, una pesta, que transcendeix la seva època. Es diria que perfila la crisi actual i en realitat dibuixa un conflicte mil·lenari.

Senzilla, en aparença, en la seva estructura formal, Carrer Robadors relata en primera persona les etapes que porten a emigrar el seu protagonista: primer, en el bloc titulat Estrets, Lakhdar fuig de casa als 18 anys, repudiat per pecar amb la seva cosinaMeryem; ajudat per un amic, acaba regentant una llibreria alcorànica mentre es gesten les revoltes de la primavera àrab. Després de conèixer la Judit, una turista catalana, i sospitar de les fílies terroristes de l'amic, el jove s'instal·la en uns llimbs -la segona part es titula Barzaj- amb oficis tan dispars com copista, grumet i enterramorts d'immigrants. És a la tercera part, la que dóna títol al llibre, quan Lakhdar creu abandonar l'horror kurtzià, però arriba a Barcelona, al Raval i, mentre intenta conquistar sense èxit la Judit, es veu involucrat en una espiral decadent de la qual només sabrà sortir a través de la lectura i la violència, encara que no com el lector espera.

Com a Remuntar l'Orinoco, com a Parla'ls de batalles..., com a la mateixa Zona o a la recent L'alcohol i la nostàlgia, Mathias Énard aprofita el viatge del seu protagonista per aconseguir objectius dispars. D'una banda, per documentar un desplaçament interior, en aquest cas el d'un magribí humil, jove, culte i sensible que, com els seus semblants europeus, descobreix que el poder actua igual entre Nord i Sud que entre rics i pobres: abusant fins que se l'atura. De l'altra, i aquí és on Énard brilla amb estil propi, per oferir els seus millors recursos: les referències àrabs, de l'alcorà a Nizar Kabbani; els cameos històrics, amb atemptats i manifestacions reals imbricats en la ficció; les sacsejades sentimentals, amb l'amistat, el sexe i la traïció a l'aguait...

INNOCÈNCIA / Al final, amb tot, Carrer Robadors destaca tant pel camí com per la meta: robar la innocència al seu personatge perquè el lector es pregunti qui és avui, sempre, en la realitat i la ficció, a un costat i a un altre del Mediterrani, el responsable de tant lladronici, i fer-ho amb la força improductiva, gairebé céliniana, de la redempció literària.

3CARRER ROBADORS

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

CALLE DE LOS LADRONES

Mathias Énard. Trad.: Mercè Ubach /Robert Juan-Cantavella . Columna /Mondadori. 320 / 272 p. 21,90 €