El mestre es treu un altre as de la màniga

El mestre segueix en forma. L'habitual magisteri de Josep Maria Benet i Jornet per portar l'espectador a territoris inesperats persisteix en la seva última obra, Com dir-ho?, que tanca (després de Soterrani i Dues dones que ballen) una trilogia de peces de cambra amb dos intèrprets sota la direcció de Xavier Albertí. Comparteixen totes tres la mateixa estructura narrativa però les temàtiques són dispars. Aquesta vegada, contingut i forma giren al voltant del poder de la paraula. Aquest Com dir-ho? que s'arrossega durant tota la representació condueix, entre l'intricat laberint de divagacions, silencis i confessions, a una sentida defensa de la creació literària.

La petita sala de l'Almeria Teatre va acollir entre grans aplaudiments l'estrena del muntatge, interpretat per un Jordi Boixaderas pletòric d'ofici i una debutant Clàudia Benito, que salda amb nota alta el gran repte. «El meu pare no volia que em dediqués a això», declarava l'actriu. El seu pare, Andreu Benito, va assistir orgullós a una posada de llarg de tan bons auguris com els del seu personatge: una alumna avantatjada de futur brillant.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

A casa de la universitària irromp, en la ficció, el seu professor de literatura i escriptor. Ja des de l'inici, amb el Com dir- ho? del títol en boca del catedràtic, que anticipa algun fet delicat o terrible (que no verbalitza fins al final), l'autor es guanya la complicitat de la platea, disposada a entrar en el joc dramatúrgic i a apostar pels desenllaços possibles.

JOCS I MALENTESOS / Benet i Jornet planteja un joc. Escampa pistes, algunes d'ambigües i equívoques que remeten a Oleanna i Blackbird, perquè cadascú faci les seves elucubracions. I és aquí, en aquesta transferència a l'espectador, on radica l'efectivitat de la proposta, refermada per la proximitat i el talent d'uns actors a un pas del públic. Alguns en moments puntuals trobena faltar més cartes sobre la taula, altres combinacions i recursos, però la partida remunta quan l'autor es treu de la màniga l'as de la seva última jugada, que resulta guanyadora.