Una d'ogres i tresors

Era només un fetus, però «l'ogre» que coprotagonitza Quan arribi el pirata i se m'emporti ja debutava com a personatge a La felicitat (2001). Ara, en aquesta nova novel·la de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), amb la qual celebra 25 anys com a escriptor -des del seu primer llibre, Qui al cel escup (1987)-, aquest ogre neix el 1909, al mateix temps que la seva mare mor de part i, al llarg de les seves pàgines, creix fins a convertir-se en un patriarca milionari, megalòman i sense escrúpols, que desenvolupa una «pulsió assassina per mantenir amagat un tresor que és la seva raó de viure fins als 96 anys».Perquè Quan arribi el pirata i se m'emporti «és una novel·la de secrets, on tothom guarda el seu», i aquest avi -«amb totes les característiques d'un ogre, molt dolent, de conte per a adults una mica gore»-, que s'anomena Miquel-Deogràcies Gambús, coincideix el 2006 amb un altre personatge reciclat, Jesús Carducci, que ja sortia a Àrea de servei (2007). «M'agraden les complicitats amb els lectors, són neures no controlables que exploto literàriament», se sincera el novel·lista i dramaturg, que afegeix: «Sempre escric la mateixa novel·la, en el fons és la confrontació de dos mons, dos personatges, que es troben per atzar i d'aquí neix una aventura, encara que hi ha un repte creatiu a cada novel·la».

Però encara que hi hagi un tresor i un pirata (encara que aquest sigui una figureta de ceràmica) no és cap aventura de Stevenson, sinó «una reflexió moral sobre l'exercici i la fascinació del poder». Quan «l'ogre» revela el seu secret a Carducci, «a aquest li sorgeix un dilema existencial, moral i ètic perquè hi ha molts diners en joc. Quan un no té diners i és tan fàcil aconseguir-ne...», explica Baulenas, feliç del seu retorn a les llibreries, quatre anys després d'El nas de Mussolini (premi Sant Jordi 2008), i del canvi d'editorial (de Grup 62 a RBA-La Magrana).

Carducci és un home que acaba de perdre el seu germà, ha trencat amb el seu nòvio i ha començat una relació amb un desconegut i reservat letó. Allà, altres «secrets» i una altra «neura» o «complicitat»: «D'amants muts, que no parlen, també n'hi havia a Àrea de servei i en un relat inèdit que va donar lloc a la pel·lícula de Ventura Pons Anita no perd el tren». És a través dels ulls de Carducci i la seva implicació en el barri, on s'instal·la amb un consultori d'ATS, que Baulenas revela la seva «visió compromesa» del Raval, no pas del Barrio Xino, encara que estigui poblat d'immigrants, prostitutes i delinqüents. «Transcorre en el 2006, just quan comença la crisi. Ara tot el que és negatiu ha empitjorat. És un barri molt literari que, tot i això, no s'ha tractat prou en la literatura catalana», constata.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Escriure en català

L'autor s'atura a reflexionar sobre la salut de la literatura catalana. «S'ha aconseguit una normalitat. Encara hi ha gent que vol escriure la seva obra en català. Després de 25 anys portant l'etiqueta d'escriptor en català no sé si la podré mantenir perquè ja no es pot viure només d'això», lamenta. Però no perd l'optimisme: «Segueix havent-hi gent que vol explicar històries i gent que vol que els les expliquin».