Antonio Méndez Esparza: «La meva mirada a la immigració ha volgut fugir de la impostació»

Antonio Méndez Esparza, fotografiat aquesta setmana a Barcelona.

Antonio Méndez Esparza, fotografiat aquesta setmana a Barcelona. / JORDI PERDIGÓ

3
Es llegeix en minuts
JULIÁN GARCÍA / Barcelona

Antonio Méndez Esparza (Madrid, 1976) debuta en el llargmetratge amb Aquí y allá, drama naturalista sobre l'emigració que l'any passat va conquistar el prestigiós Gran Premi de la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes. Sorgida d'una beca del taller de guions del Sundance Institute, la pel·lícula retrata, amb minuciositat i melancolia, el retorn al si familiar d'un immigrant mexicà després d'uns quants anys malvivint als Estats Units. Aquí y allá va arribar divendres als cines.

-El film és de ficció, però l'aire naturalista està tan ben trobat que sembla un documental sobre la immigració.

-Em preocupava enormement ser fidel a la realitat, fugir de la impostació en la meva mirada; trobar la manera més natural d'explicar les coses. I més que els incidents concrets, són els gestos, els petits detalls del dia a dia, els que acaben creant aquesta sensació de normalitat. Buscava moments; cadascun té una història al darrere. Hi ha una escena en què Pedro de los Santos, el protagonista, toca la guitarra per a la família. És la meva escena preferida, però no recordo ni com va sortir. Sabia que aquell dia els actors estaven contents. Ja feia quatre setmanes que rodàvem i volia que l'espectador també els veiés contents. I vam filmar.

-Per aconseguir aquesta sensació de realitat els actors han estat bàsics. Cap d'ells és professional, ¿oi?

-No. És curiós que ràpid que en van aprendre. Al cap d'una setmana eren capaços de detectar si havien actuat bé o no. A Pedro el vaig conèixer al Fairway, una cosa semblant a un Carrefour de Nova York. Ell era reposador i jo buscava com un boig un actor no professional perquè treballés en el meu curt Una y otra vez.

-'Aquí y allá' neix una mica d'aquest curtmetratge.

-Sí. Una y otra vez era el curt sobre l'emigració amb què vaig acabar un màster a Columbia. Em vaig fer molt amic de Pedro i ell em va explicar els seus plans. Pensava tornar a Mèxic a retrobar-se amb la família. Volia muntar un grup de música. Aquest és el germen del film. Vaig escriure el guió, però estava ple de tòpics. Vaig decidir viatjar al seu poble, a la Sierra de Guerrero, conèixer la seva família. Allà vaig veure que la pel·lícula era possible.

-El suport del Sundance Institute va ser crucial. El projecte va ser seleccionat per al seu taller de guions.

-Va ser sort, sí, l'impuls que ho va fer tot possible. Entre una cosa i l'altra, han sigut dos anys de feina.

-'Aquí y allá' ha guanyat molts guardons, entre ells el Gran Premi de la Setmana de la Crítica de Cannes. El 2011 el va conquistar Jeff Nichols amb 'Take shelter'...

-Uf, Take shelter és una gran pel·lícula¿ El lloc d'Aquí y allá el decidirà cada espectador. Però és cert que aquest referent deixa la nostra pel·lícula en un lloc molt especial.

-La seva pel·lícula parla sobre la immigració, però no veiem mai el viatge. De fet, la majoria de coses que passen estan fora de camp.

-En un moment em vaig plantejar un epíleg a Nova York, però em va agradar la idea de no mostrar-lo. L'espectador ja sap o s'imagina la vida dels emigrants a Nova York o Madrid¿ Tampoc volia reflectir la misèria. Preferia ser fidel a la meva mirada sobre aquell lloc i aquelles persones: reflectir la seva calidesa i dignitat.

-'Aquí y allá' parla de tot el que un immigrant enyora quan marxa i de tot el que desitja quan planeja anar-se'n.-El que he procurat reflectir és aquella equació que enfronta l'amor a la família i la necessitat de tirar-la endavant. Aquesta idea és la que envolta en tot moment Aquí y allá.

Notícies relacionades

-Senyor Méndez Esparza, ¿es pot fer cine a Espanya o, com Pedro, fa falta emigrar?

-Espero que sí. Em vaig mudar a Espanya fa un any i mig després d'estudiar Dret i cine a EUA, i no voldria haver de tornar a marxar. Crec que, tot i les dificultats, hem de creure en propostes noves i fer-les realitat, com sigui.