El gran any de Jordi Casanovas

Jordi Casanovas és un dels noms de moda del teatre català. Recent premi Ciutat de Barcelona per Pàtria, ha aconseguit que Flyhard, la petita sala que tutela al barri de Sants, sigui el trampolí per a obres d'èxit com Litus i Smiley, totes dues recuperades pel Lliure i la segona amb sessió immediata al Capitol. El director i autor (Vilafranca del Penedès, 1978) debuta ara a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb la reposició de la monumental Una història catalana, estrenada fa dues temporades a la Sala Tallers i convertida en un dels punts culminants en la història del projecte T-6. No va deixar de ser paradoxalment trist que la seva segona estrena coincidís amb la protesta de la plataforma Marea Roja-Cultura en Lluita pel tancament immediat durant dos anys de la Tallers, diumenge després de l'última sessió de Groenlàndia.

MUNTANYA CONFLICTIVA / Casanovas ha revisat el seu magnífic text sobre la identitat catalana al llarg de dues dècades, que s'obren el 1979, amb una tercera trama sobre un altre pilar d'aquesta identitat: l'emigrant. En la versió 2.0 s'hi manté la primera, l'autòctona, situada en un poble muntanyós del Pallars amb la família Farràs aferrada a la terra i a la seva negativa, contra vent i marea, a vendre la seva parcel·la per fer-hi un complex d'esquí. I la segona, la dels immigrants, sobre uns quinquis de la Mina que passen de fer de camells i robar cotxes a un ascens social, com el Pijoaparte, que els converteix en potentats de la bombolla postolímpica. Al segon acte hi confluïen totes dues a partir de l'enèrgica irrupció del patriarca dels Farràs (Pep Cruz) amb un escàs coneixement d'aquest personatge capital en l'argument.

Aquesta breu aparició i una resolució una mica confusa i llarga han fet que Casanovas afegís una trama més detallada, que li permet alimentar aquesta tercera pota (la de l'emigrant que fa les Amèriques) en el seu puzle identitari. Llàstima que no sigui tan rodona com les altres dues. És més, es fica pel mig una mica forçadament, hi afegeix llast i alimenta la idea de culebró més que una altra cosa. Pep Cruz és ara el Reverendo, lluitador en una revolució sandinista presentada amb quatre ratlles, una mica de folklore i una relació amorosa de fulletó. Tampoc hi ajuda gens l'ús d'un accent que pot arribar a sonar com una variant argentina o mexicana. Segueix la mateixa idea de les altres trames, amb bastant menys justificació, i molt lluny de l'ús magistral del dialecte del Pallars o de l'argot caló.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Però aquestes qüestions no enfosqueixen l'ambició i el talent en una obra majúscula, des de la seva durada de gairebé tres hores sense comptar els entreactes. El tractament de western de frontera, ara una mica més afilat amb aires tarantinians, encaixa sense titubejar en Una història catalana.

Si el text i la posada en escena són de traca, també ho és el treball dels actors, amb canvis que no abaixen el llistó. Lurdes Barba i Alícia Pérez, per exemple, agafen el relleu d'Àngels Poch i Miriam Iscla com les Farràs. Continuen a l'equip els excel·lents Andrés Herrera i Borja Espinosa, aquest cop amb el suport d'un gran David Marcè. Herrera i Espinosa són dos quinquis de manual, autèntics gossos de carrer quan parlen i es mouen per l'escena.