Un 'Roberto Zucco' necessari

Vint anys és temps més que suficient per a una revisió tan necessària com elogiable. L'enorme tragèdia contemporània de Roberto Zucco, el testament de Bernard-Marie Koltès, ha tornat a un escenari català. Si fa dues dècades Lluís Pasqual va construir un muntatge per al record al Palau de l'Agricultura, avui Lliure de Montjuïc, ara són Julio Manrique i la seva troupe els que han deixat la seva empremta al Romea. És una proposta valenta, ja pel fet de muntar-la, i en la qual les seves llacunes i decisions discutibles acaben rendides davant la potència d'un personatge mític com el de Koltès.

Manrique ha volgut explicar amb tot detall a l'espectador d'avui la immensa tragèdia que Koltès va escriure quan la seva vida s'apagava. Estrenada el 1990, un any després de la mort per sida de l'autor francès, l'obra sempre ha estat envoltada d'una aurèola mítica, com la del seu protagonista real. El jove assassí italià Roberto Succo va cometre crims, incloent-hi els dels seus pares, sense una motivació aparent. Però aquesta voluntat didàctica del director arriba a constrènyer la poètica nihilista de Koltès, l'alè punyent.

FRE AL TEXT / Perquè una posada en escena a l'estil 13 Rue del Percebe, amb una escenografia en la línia de l'European House que va muntar Àlex Rigola, no acaba d'ajudar a fer que aquest gran text respiri i arribi amb tota la seva força desoladora a la platea. La majoria d'escenes es desenvolupen en unes petites estances, base d'una escenografia realista en excés, que distancien i en què els actors gairebé no tenen espai per moure's. És cert que amb tan sols vuit intèrprets (Pasqual la va muntar amb més de 20) es revela com un òptim recurs per al frenètic canvi de rols que viu l'elenc, amb l'excepció de Pablo Derqui i Maria Rodríguez.

Que no hi ha un gran personatge sense un gran actor és una eterna certesa teatral. I Pablo Derqui és un Roberto Zucco enlluernador, absolutament embriagador. Estem davant un actor majúscul, sense ni gota de sobreinterpretació, cridat a una carrera d'impacte. Quan Derqui parla, o quan només mira de manera intensa però també perduda, sobrevola per l'escenari del Romea l'àngel exterminador de Koltès.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

HUMOR ARRISCAT / Al costat de Derqui, la jove Maria Rodríguez omple de veritat el paper de l'adolescent que, captivada per Zucco, va camí de la perdició. És una més en un submón embrutit, ple d'outsiders, com el que dibuixa Koltès. Ivan Benet (extraordinari com el germà fanfarró de l'adolescent) i Cristina Genebat (igualment com la histèrica germana) també brillen en un entregat repartiment.

Potser per alleugerir un text tan incòmode, Manrique ha optat per una altra decisió arriscada amb pinzellades d'humor que poden semblar incompatibles amb la duríssima poètica de Roberto Zucco. Però aquesta pèrdua de focus s'oblida davant la potència d'una última escena amb Zucco/Derqui enfilat a dalt de la presó abans d'emprendre el vol cap a una efímera llibertat.