Falcones torna flamenc

Ildefonso Falcones ha tornat, just a temps per a Sant Jordi, amb la seva tercera novel·la després de 'L'església del mar' i 'La mà de Fàtima'. Aquesta vegada, 'La reina descalça' (La Rosa dels Vents / Plaza & Janés) canvia la Barcelona medieval i l'Andalusia morisca per la Sevilla i el Madrid de mitjans del segle XVIII. I igual que la seva anterior novel·la, el protagonisme el tenen dues comunitats perseguides. Aquesta vegada, com cantava Gato Pérez, gitanets i morenos, els gitanos víctimes de la gran batuda dictada pel marquès de la Badia el 1749 i els negres africans esclavitzats per treballar a les plantacions cubanes, l'encreuament dels quals generarà, en gran part, el germen del flamenc.

«Són episodis luctuosos, més que heroics, i poc coneguts», addueix l'autor. Encara que si «la persecució del poble morisc va ser el tema central de 'La mà de Fàtima'», explica, aquesta vegada es va topar amb els fets històrics de refilada quan va reconvertir el seu projecte inicial, una novel·la sobre l'esclavitud en els ingenis sucrers cubans del segle XIX.

Falcones va presentar ahir el seu llibre, que va arribar a les llibreries dijous passat en català i castellà («per a mi és un orgull, volia que fos així, no puc entendre que hi hagi escriptors que hi tinguin reticències; de fet, 'L'església del mar' ha donat a conèixer Catalunya a milions de lectors del món») i ja s'ha situat a dalt de tot de les llistes dels més venuts. «Confio que tindré un Sant Jordi agradable», diu.

Va presentar el llibre amb un passeig pel Madrid on succeeix la segona meitat de la novel·la («una olla en ebullició»), en el moment en què dos protagonistes, Milagros i Caridad, una ballarina gitana i una esclava alliberada, abandonen el barri de Triana i superen desventures i aventures pels camins d'Andalusia. Les dues dones personifiquen dues de les fonts principals del flamenc, i de fet acaben triomfant al madrileny teatre de Santa Cruz quan ajunten les seves veus, interpretant les primeres expressions dels cantes protoflamencs.

Però la música només és una part d'una trama amb contrabandistes de tabac, picaresca als carrers de la cort i una llarguíssima sèrie de venjances entre famílies gitanes. Moltes venjances, inacabables, entre altres coses, perquè la novel·la és llarga. Més de 740 pàgines. «La novel·la històrica ha de ser-ho. Al lector de novel·la històrica li agrada que desenvolupis el tema i pugui ficar-se en l'ambient. Però a 'La mà' em vaig passar, eren 900 pàgines, la mesura ideal són unes 700». El que no ha de fer la novel·la històrica, sosté Falcones, és intentar imitar un llenguatge d'època. En aquesta novel·la, per exemple, només ha introduït un grapat d'expressions calós o d'argot. «M'és francament molest llegir una novel·la històrica en què les converses pretenen ser del segle XV, el XVII o el XVIII, perquè a més no ho aconsegueixen. El lector entén que estem parlant d'aquell temps en el llenguatge actual».

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

GENOCIDI BORBÒNIC / Encara que per a Falcones no sigui l'eix de la novel·la, el rerefons històric, a més del contraban eclesial del tabac o l'activitat musical dels teatres de Madrid, no deixa de ser la persecució que volia eradicar els gitanos d'Espanya empresonant per separat i per a tota la vida homes i dones per evitar que es reproduïssin, una actuació que no dubta a qualificar de «genocida» perquè buscava «l'extermini d'una raça». «Va ser un fracàs perquè només van aconseguir empresonar els gitanos bons, assimilats, controlats, no els gitanos transhumants, els gitanos de veritat», opina. L'escriptor s'aplica a discórrer sobre l'essència de «la raça gitana». Una expressió que no té escrúpols d'utilitzar «perquè ells es consideren així». «És una comunitat molt complicada, molt etnocèntrica, amb els seus defectes i les seves virtuts. Es consideren diferents, i millors perquè han nascut gitanos, i consideren que tot el que Déu ha posat al món és per al benefici de tothom; que avui dia això es pugui considerar políticament incorrecte, doncs què hi farem, no em preocupa», opina Falcones, que tendeix a reflectir el mite romàntic del gitano errant. «Com més els pressionaven, més ànsies de llibertat tenien. No es van sotmetre mai», afirma.

On Falcones sí que va haver de filar prim (llargues discussions amb la seva editora) va ser a l'hora de reflectir la personalitat de Caridad, una esclava de primera generació acostumada a servir i a acceptar com si fossin normals les ordres i els abusos sexuals de l'amo. El sexe, per cert, té un paper en els seus dos últims llibres i no pas, diu fent broma, per la influència del 'fenomen Grey'. «A les meves tres novel·les hi és present el sexe, és com els diners, o com la venjança, és una passió humana que s'ha de desenvolupar tal com ve, no m'agrada que s'amagui el sexe com si fos pecat, s'ha de ser natural, tirar endavant i sexe al màxim».