Una altra puntada al fetge

David Vann fa mal... Feia mal llegirSukkwan Island(Alfabia, 2010), el seu impressionant debut, perquè seguia Roy i el seu malalt pare camí cap a la destrucció. I el seu era un dolor redemptor, no catàrtic: el de la gran literatura, aquella que diu més que el seu autor. També va fer malCaribou Island(Empúries / Mondadori, 2011), retitulada en catalàDesolacions: en aquesta Vann passava del fill del suïcida a les parelles trencades, a l'amor desestructurat. El vell trauma de l'autor seguia ferm amb més ficció, més fricció. A ningú li semblarà estrany, per tant, que la tercera novel·la del nord-americà faci mal també, tant o més. QueTerrafaci mal sense autobiografia, que sigui més tràgica pel fet que és més literària. Però que segueixi fent mal, que esquinci el lector, que el fulmini. Fins que en demani més.

Perquè aquesta és la paradoxa de Vann (Alaska, 1966): que arrasi, que triomfi des del dolor, i que ho faci sense morbo ni masoquisme. Un sap que l'experiència de llegirSukkwan Islandserà de tot menys plàcida, i no obstant la llegeix, es trenca... i repeteix. Un insisteix ambCaribou Island, sabent que hi ha més Alaska, més climes impossibles, més fills trastocats, més cabanyes de l'horror. I torna a buscar-ne més.

TRILOGIA DEL DOLOR / Ara, aTerra, trobarà el mateix, encara que Alaska sigui Califòrnia i el fred es torni foc, encara que qui fereixi no sigui el pare sinó el fill, encara que aquesta vegada la cabanya es reconstrueixi. I de fons, malgrat tot, més dolor, i sense cansament. On n'hi ha dos n'hi ha tres, sí, però... ¿fins quan? David Vann, ambTerra, ha tancat una trilogia del dolor que el situa en línia amb Donald Ray Pollock, acostant-se a Cormac McCarthy, amb Richard Yates a l'horitzó. Tot bé fins aquí, fins a aquest primer fi de cicle. D'obcecar-se, amb tot, Vann correria el perill de saturar. Per això s'ha començat a reinventar.

PerquèTerraés paral·lela a les seves predecessores, sí, però afegeix novetats. La novel·la segueix Galen, un jove que manté amb la seva mare una malsana relació de dependència, i com sempre en Vann s'obre a pocs personatges: la mare, infantil i responsable, absurda a ulls del protagonista; l'àvia, en una residència on perd la memòria molt de pressa; la tia, cínica, egoista, diabòlica; i la cosina, viciosa i pervertida, entossudida a torturar sexualment Galen. Una família disfuncional, un altre cop, obsessionada amb els diners i marcada per antics maltractaments.

FURGAR EN LA FERIDA / Però Galen, i això és nou en Vann, anhela transcendir aquest entorn i es dedica a meditar. Llegeix Gibran, Hesse, Castaneda; escolta Kitaro, atent al karma i al samsara, connectat a cada instant amb la terra d'aquella Califòrnia que el crema. Al minut, però, es masturba amb la revistaHustler, baveja davant la seva cosina, fa que li prohibeixin comprarnew agea la llibreria. I aquest contrast, paròdic, trasllueix un humor negre nou en l'autor. Un contrast, un humor, que tan sols farà més dolorosa la segona meitat del llibre. No s'ha d'avançar, n'hi ha prou de dir que Galen, embogit, li farà a la mare el que un fill no fa mai. I que Vann ho explicarà de forma seca, nominal, però estenent-se amb una sintaxi opressiva, furgant en la ferida. ¿I per què? Arribin a l'urpada final, la seva última frase: allà hi és tot.

3TERRA / TIERRA

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

David Vann

Trad.: Anna Llisterri / Luis Murillo. Empú-ries / Mondadori. 354 / 256 p. 21,90 €