Parlar per no callar

Inevitable contextualitzar la primera novel·la de David Foster Wallace en les imprevisibles marees de la proteica literatura nord-americana, perquè alguns despistats podrien subestimar la seva força huracanada.L'escombra del sistemaes publica als Estats Units un any després queMenys que zero,de Bret Easton Ellis, i tres anys després queBall de família, de David Leavitt, iLlums de neó, de Jay McInerney, per citar només tres exemples d'autors que van debutar els vuitanta als vint-i-pocs anys. Estava de moda el minimalisme, el realisme brut, les cròniques més o menys crues i/o líriques d'un ser-en-el-temps-present narrades des d'una certa nuesa estilística. I de sobte, un doctorand de la Universitat d'Amherst de 24 anys d'edat apareix en escena amb una novel·lassa de gairebé sis-centes pàgines que planta cara als cadells de la seva mateixa generació, barrejant Wittgenstein i Scherezade, la fantasia pseudofuturista (es va avançar a Douglas Coupland en el seu visionari vaticini de la creació d'un desert com a parc temàtic generacional) i labildungsroman, Hegel i elBob Newhart Show.Els vells mestres de la metaficció continuaven publicant, absorbits ja per l'establishment literari, però Foster Wallace volia, sí, escombrar-ho tot, amb ells inclosos.

Ambiciosa i desmesurada, aL'escombra del sistematot és llenguatge. No en va el fet central de la novel·la, el que podríem denominar el seumotor narratiu, és la desaparició sobtada d'una nonagenària, deixebla avantatjada de Wittgenstein, que ha inculcat en la seva besnéta la seva obsessió per les paraules: «Si ets incapaç d'estimar, estàs perdut en el llenguatge. Anar restret equivalia a patir un embús de sediments lingüístics». Quan Lenore Beadsman es converteix en fantasma sense veu, fa la sensació que la seva desaparició també és un problema lingüístic que el seu reflex juvenil (comparteixen el mateix nom) ha de resoldre. El llenguatge, és clar, és un enigma sense resolució, el que importa a Foster Wallace és el procés. Un procés extremadament digressiu, que no només practica la intertextualitat amb desenes de referències de cultura popular sinó escombrant les cendres dels seus models literaris, sobretot Pynchon i Coover. És admirable la manera com Foster Wallace estructura la seva novel·la com un gran laberint que condueix a centenars d'habitacions, que al seu torn es divideixen en centenars més que, aLa broma infinita, podrien ocupar pàgines i pàgines de notes al peu.

ESTRUCTURA FRAGMENTADA / Les fascinantshistòries dins les històriesque conformen llargs passatges d'aquesta addictiva novel·la ens recorden que el gran tema de la literatura del malaguanyat autor deLa persona deprimidaés el tens diàleg entre eljoi elsi mateix, aquest últim entès com una Otredad insalvable, insondable. Aquest diàleg es produeix entre el text i les seves carreteres secundàries, entre la protagonista i el seu doble fantasmàtic, entre l'escriptor i el lector, entre les paraules i les seves ombres titil·lants. Sense fer cas dels savis consells de Wittgenstein («Del que no es pot parlar, no se n'ha de parlar»), Foster Wallace parla i parla, escriu i escriu, buscant una sortida. No la troba, però, mentrestant, el món gira al voltant del seu cap.

3 L'ESCOMBRA DEL SISTEMA /

LA ESCOBA DEL SISTEMA

David Foster Wallace

Trad.: Ferran Ràfols / José Luis Amores

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Edicions del Periscopi / Pálido Fuego

594 / 521 p. 19,90 / 23,90 €