Mayte Martín, en essència

Mayte Martín clausurarà aquesta nit el cicleCatalunya Art Flamenc a la Cúpula de les Arenes, estrenant un espectacle de contundent títol i delicat contingut:'Por los muertos del cante'. "És com la publicació del meu arxiu emocional que s'ha anat fent a través dels anys gràcies a aquests 'cantaores' que ja no hi són, però també de gent que no canta i em va ensenyar a estimar i a entendre la música i l'art com una cosa sagrada", explica l'artista, després de brodar una 'petenera' amb una lletra que li va ensenyar el seu pare quan era petita.

La 'cantaora' viu des de dijous de la setmana passada envoltada del bucòlic paisatge de l'Alt Empordà, en una acollidora casa rural, el Mas Roquet (a Maçanet de Cabrenys). "Ven aquí remediaora/ y remédiame mis males/ que si tú no los remedias/ no me los remedia nadie...", diu el text d'aquest 'palo' d'anada i tornada que Martín fa anys que rescata de l'oblit. Amb els seus còmplices d'aquesta i altres aventures, els 'tocaores'José Luis Montón iJuan Ramón Caro, i el percussionistaChico Fargas intercanvien notes, compassos, experiències, idees i viandes.

Respirant-se l'un a l'altre

"Quan convius és molt diferent d'assajar de quatre a nou i després cadascun a casa seva. Es crea un lligam molt diferent. Estem menjant, fent un cafè a l'aire lliure... i ens respirem els uns als altres". En aquest moment irromp en escena Truc, l'afectuós gos dels propietaris de la masia i es llança als seus braços sense deixar de llepar-la. "Ja ho veus, aquí hi estem més contents que unes pasqües", riu. 

"'Por los muertos del cante' neix de l'amor i l'agraïment a tota la gent que em va ensenyar coses maques en el flamenc; que em va deixar sensacions i vivències boniques en la meva infantesa i adolescència, quan aprenia el més important a nivell artístic i humà. Una forma d'entendre la vida i avançar-hi. Al meu pare i a la meva mare". Els seus ulls s'entelen i llavors segueix la conversa amb la veu entretallada.

"I també al meu estimat oncle, que era com un armari: feia dos per dos. Els diumenges a la tarda anàvem a casa seva i escoltàvem flamenc. Posava La Niña de la Puebla i Pepe Pinto. I ploràvem com nens".

La columna vertebral de la seva vida

La 'cantaora' ja avança que serà un recital més emocional que enciclopèdic. La seva voluntat no és didàctica. I la seva manera de reivindicar també grans 'cantaores' desapareguts serà tan subtil com elegant. "Al final es tracta de reconèixer una emoció que t¿adones que és la columna vertebral de la teva vida i que ha guiat els teus moviments. A vegades em diuen '¿Per què no fas alguna cosa que et faci més famosa i després fas el que et surti dels collons?'. Però per a mi això és una religió", subratlla. 

"Quan estava aprenent a cantar i omplint-me l¿ànima de música, aprenia paral·lelament el valor de la integritat. Això passava mentre la meva mare em deia que fos sempre lliure; que no renunciés mai a la llibertat. Devia tenir només 10 anyets, i em deixava anar frases com 'filla, tu sempre saps el que has de fer'. I això et dóna una responsabilitat que no et permet ser infidel a tu mateix ni a la teva memòria. Et marca un camí del qual no conceps desviar-te". 

Notícies relacionades

Martirio: «El meu personatge surt de mi i mai m’ha dit el que he de fer»

Albert Velasco: «Aragó va lluitar per Sixena amb tota l’artilleria i Catalunya amb pistoles d’aigua»

 

Martín s¿ha proposat seguir enaltint aquestes ensenyances. "Aquell concepte de llibertat que em fa ser tan feliç com desgraciada a vegades. Perquè el món, la societat, no estan preparats perquè la gent sigui així. Però és la meva manera d¿honrar la memòria i els morts del 'cante'. Del meu 'cante".