Albert Velasco: «Aragó va lluitar per Sixena amb tota l’artilleria i Catalunya amb pistoles d’aigua»

El ‘Guernica’ no es pot moure i les pintures murals, sí. ¿Una doble vara de mesurar?

Ho he dit moltes vegades, si la Dama d’Elx fos a Barcelona, ja hauria tornat a Elx. I si les pintures de Sixena estiguessin a Madrid, no hi hauria litigi perquè Aragó no les reclamaria. Hi ha informes en contra de traslladar el ‘Guernica’ des dels anys 90. El Ministeri de Cultura i l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE) sempre han sigut molt contundents deixant clar els seus problemes de conservació. El mateix van fer en el seu moment amb la Dama d’Elx. No s’entén que el ministeri i l’IPCE hagin tingut opinió sobre aquests dos casos i no la tinguin sobre les pintures de Sixena.

¿No s’han pronunciat?

És inaudit el que està passant. Som davant un dels problemes de conservació i restauració més importants que hi ha hagut mai i el principal organisme en conservació i restauració de l’Estat espanyol no parla. És com si tinguéssim un problema de terratrèmols i els principals instituts de sismologia callessin. ¿Per què? Perquè el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, i la seva mà dreta, el secretari d’Estat Jordi Martí, bloquegen que l’IPCE es posicioni. L’IPCE només pot dir que les pintures no es moguin perquè són milions de vegades més fràgils que el ‘Guernica’ i la Dama d’Elx. Com que saben que l’IPCE es manifestarà en contra dels interessos d’Aragó, no deixen que es pronunciï. No volen que el ministeri sembli que està de la part catalana. És un cas més d’ingerència política en el tema de Sixena.

La posició de la Generalitat de vegades també costa d’entendre.

El seu paper en aquesta recta final és un dels angles morts del conflicte. Hi va haver un moment en què la Generalitat semblava que volia entregar les pintures independentment del que diguessin els tècnics i això, evidentment, anava en contra dels interessos de tots els catalans. Falta informació perquè no ha quedat rastre per escrit, però es va fer públic que el president Salvador Illa anava dient pels despatxos del Departament de Cultura que calia entregar les pintures per no fer enfadar els aragonesos, ja que havien de recolzar-nos en el tema del finançament singular. ¿Es pot ser més il·lús?

¿Més autocrítica?

Ni el MNAC ni la Generalitat han presentat recurs davant del Tribunal Constitucional, que era la via a seguir per poder arribar a la justícia europea. I en aquest context de no voler avivar més el foc també s’explica que no s’hagin demanat compensacions econòmiques, per exemple, en el cas dels béns mobles de Sixena. Cap consellera, i n’hi ha hagut de tots els colors polítics, ha volgut obrir el meló de les compensacions econòmiques. Hem sigut molt covards. Per això ens han passat per sobre des d’Aragó, perquè ells han anat a la guerra amb tota l’artilleria, i nosaltres amb dues pistoles d’aigua. Hem estat continguts: no fem declaracions, no parlem, no fem això, no fem allò... ¿I què passa si no fas? Que et passen per sobre. És un posicionament polític molt clar per part de la Generalitat.

¿Estem parlant de política o de patrimoni?

Un dels motius d’escriure el llibre és explicar a la gent que això no és un cas únicament de restitució patrimonial, sinó que és un conflicte polític de primer nivell que té un context, el context Catalunya-Espanya. Les resolucions dels dos litigis de Sixena i el de l’art de la Franja van coincidir amb el procés, i això no ha fet cap favor. Es va crear un caldo de cultiu, que ha fet que el tema es desbordi en tots els sentits: des del punt de vista polític, judicial, social i fins i tot acadèmic. Desperta una polarització molt forta. Un altre dels objectius del llibre és combatre la desinformació que s’ha generat des d’Aragó amb la voluntat de presentar això com un simple conflicte de restitució patrimonial, un poble que reclama uns béns que són seus i que són a la comunitat veïna, i ja està. No, no, no és només això. Aquí hi ha un conflicte polític entre Catalunya i Espanya que marca tot això i li dona cobertura. I sense aquest conflicte polític, el litigi hauria sigut d’una altra manera molt probablement, perquè ens hem endinsat en un terreny de retrets i acusacions falses.

Acusacions falses com les que s’han abocat sobre Josep Gudiol

Gudiol hauria de tenir una plaça a cada poble de la Franja d’Aragó i en canvi se l’ha vilipendiat injustament, amb mala fe. El conflicte de Sixena també s’ha lliurat tergiversant moments històrics com el de la Guerra Civil. S’ha volgut presentar Gudiol com un espoliador, s’ha arribat a dir que va estar darrere de l’incendi del monestir i que ho va fer per poder arrencar les pintures. Al presentar-lo com algú que s’emporta un botí de guerra, el que s’està fent és caure en un guerracivilisme que, en el cas de Sixena, mai ha deixat d’existir. Com diu el subtítol del llibre, és un foc que encara crema. Es va encendre en el 36, no va deixar de cremar durant tot el franquisme, durant la democràcia i és més viu que mai.

Durant el franquisme, Aragó va rebutjar les pintures.

L’Administració franquista no sabia què fer amb elles. Dues vegades, una en els anys 40 i una altra als 50, les institucions aragoneses es van fer enrere perquè no van voler assumir el cost de la restauració. Al final, les pintures no són avui a Aragó per un tema de diners. No les van voler. Va ser l’Ajuntament de Barcelona qui va pagar la seva restauració i van acabar quedant-se aquí, al principal museu del món en pintura mural romànica.

I en democràcia es va estar a punt d’arribar a un dipòsit ‘ad aeternum’, ¿què va passar?

L’any 1992 el conseller Joan Guitart va firmar un document de dipòsit, un document que la jutge de primera instància va trencar. El document recollia que les monges clarament volien que les pintures es quedessin per sempre a Barcelona. Però per poder arribar a aquesta entesa cordial i definitiva, elles havien d’arreglar-ho amb les instàncies vaticanes i religioses superiors. No es va fer. Després, amb la segregació del bisbat de Lleida, el 1995, i a l’iniciar-se les reclamacions de les obres d’art de la Franja per part del bisbat de Barbastre, tot s’ha acabat, les negociacions es van trencar i no es va firmar el dipòsit ‘ad aeternum’.

¿Les pintures marxaran?

Vull pensar que hi ha possibilitats molt elevades que al final les pintures es quedin. La jutge va demanar al desembre que les parts aportessin noms de persones i institucions del màxim prestigi per parlar de com executar la sentència. Aquests només poden dir que les pintures no es moguin. Com van fer en el seu moment Gianluigi Colallucci, restaurador de la Capella Sixtina i màxim especialista en pintura mural, i Simona Sajeva, presidenta de l’Icomos (el Comitè Científic Internacional de Pintura Mural). S’ha de ser molt inconscient per ignorar l’opinió dels principals experts mundials en pintura mural.

¿Què perd el MNAC si les pintures deixen el museu?

Les dues peces més importants del museu són segurament el Crist de Taüll i les pintures de Sixena, que en l'aspecte historicoartístic estarien fins i tot per sobre. La vida continuarà perquè el MNAC té la principal col·lecció del món de pintura mural romànica i, tot i que marxi aquest conjunt, continuarà sent la principal col·lecció del món. Si al Prado li traguessin ‘Las Meninas’, continuaria sent un dels millors museus del món. La vida continuarà, sí, però haurem perdut un tresor de valor incalculable.

Les obres d’art de la Franja, els béns de Sixena i ara les pintures murals, ¿els litigis patrimonials acaben aquí?

En els pròxims 20 o 25 anys, Aragó reclamarà més obres que són a Catalunya. Fins i tot peces que ara pensem que no són reclamables; muntaran una estratègia jurídica per fer-les reclamables, perquè ja hem vist que la llei es pot estirar com un xiclet. Les pintures de Bierge, de les quals hi ha un fragment al MNAC, segur. I arribaran més reclamacions al Museu de Lleida i a altres museus que tenen béns aragonesos, com el Museu Marès, el Maricel de Sitges i el Museu de Reus.

Notícies relacionades

Ágatha la torna a fer grossa

Barcelona crea una ajuda de 850.000 euros per a llibreries

També hi ha patrimoni aragonès en altres museus d’Espanya.

Ah, sí, però no veurem cap conflicte.