Joan Triadú, encara

El dia que toqui fer-ho, no es podrà escriure la història cultural d'aquest país (o de la cultura del país, que ve a ser el mateix) durant la segona meitat del segle XX sense parlar deJoan Triadú.Ell va ser i ­continua sent un dels emblemes de la fe i la constància (per a alguns, la tossuderia) sense les quals tantes coses s'haurien perdut i tantes altres s'haurien quedat en la ­fosca dels anys de plom, els 40 i els 50, i encara en la mitja tenebra dels 60. Una fe i una constància a estones cegues, sempre tos­sudes, que molts crèiem (i voldríem) avui ja depassades i que darre­rament, cada dia més, en llegir el diari o escoltar les notícies ens temem que hagin de tornar a ser a la base de l'agenda politico­cultural per als anys que s'acosten.

«Tot s'ha de fer com si fos l'última vegada», deiaTriadú.D'aquí el seu rigor i la seva famosa exigència, que era, d'entrada, autoexigència: una bona combinació per trencar el tòpic sovint associat al militantisme. Com també ajudaven a trencar tòpics, en el seu cas, que fos de fora de Barcelona, l'humilíssim origen familiar, l'interès per l'alta lite-

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

ratura i per la cultura popular, la suma de catalanisme abrandat i fervorosa lectura i difusió de la millor literatura internacional... Ell va ser a qui vaig sentir parlar per primera vegada deProust, FaulkneroCarson McCullers,noms que després, en ­algun cas, no havia de tornar a sentir en tota la carrera. I en part és per ell que ara escric aquestes ratlles en català.

De tot això parlaLlegir com ­viure, l'exposició que s'acaba d'inaugurar al Palau Robert, al passeig de Gràcia, on s'estarà fins al dia 28 d'abril (després ­anirà a Vic, Sant Cugat, Granollers i ­l'Espluga de Francolí). L'han ­co-missariada amb competèn­cia i estimaSusanna Àlvarez iJoan-Josep Isern,que hi fan parlar ­Triadúa partir dels seus reculls articles, de lesMemòries d'un ­segle d'ori de la corres­pondència. No li fan dir res que ell no hagués ­escrit. Per aquest motiu ens conviden a llegir com ell va viure: amb atenció, amb il·lusió, amb constància. Encara, i per molts anys.