La creu sacrílega

Tot comença amb una crucifixió. Un soldat americà, escorxat pels japonesos, es podreix davant la mirada atònita d'un pobre diable, a finals de la segona guerra mundial, quan ocupar una illa nipona és tan absurd com resar a un Déu inexistent. Aquesta icona sacrílega embruixa la vida de Willard Russell, que comença a utilitzar un tronc com a tòtem per sacrificar animals i humans. Confia que el culte a la sang millori i prolongui la vida de la seva dona, devorada pel càncer en un llit llardós. Aquesta creu violada, a milers de quilòmetres d'una devastada regió del sud d'Ohio, escampa la seva ombra sobre tots els personatges d'una novel·la que sembla una col·lecció de relats, igual queKnockemstiff, el llibre que va llançar a la fama Donald Ray Pollock (Knockemstiff, 1954) després de treballar 32 anys en una fàbrica d'embalatge, semblava una novel·la. En aquells contes el denominador comú era la creació d'una atmosfera de fatalitat que aconseguia constituir-se en espai imaginari de sòlides fronteres. Aquí, aEl dimoni a cada pas, la lucidesa amb què Pollock utilitza el primer pla i el pla general per desenfocar històries i desplaçar protagonismes sense que les transicions entre els uns i els altres es facin evidents no pretén amagar l'estructura episòdica de la novel·la.

Pollock llança una pedra a un llac empantanat i observa els cercles concèntrics que es formen a la superfície al llarg de dues dècades de misèria moral, de manera que el seu epicentre (Alvin, el fill de Willard) és donant i receptor oblic de totes les desgràcies i atrocitats que passen al seu voltant, des de les desventures d'un predicador menjaaranyes i el seu cosí invàlid i pederasta fins a les calaverades de dos assassins en sèrie d'autoestopistes que converteixen els seus crims en galeria fotogràfica de tortures i desmembraments. No hi ha cap protagonista, com tampoc hi ha cap jutge: l'extrema brutalitat del que esplica Pollock es presenta amb una barreja de naturalitat i determinació, com si elfatumde tots els seus personatges estigués inevitablement controlat pel pes del context (fanatisme religiós, marginalitat social) que els fa viure a través del dolor i el patiment, propi o aliè. Es podria pensar que Pollock es delecta en els cops d'efecte, en la desmesura de la violència, però no: al revés d'un Barry Gifford, no hi ha res de còmic ni distanciador en la seva prosa.

Imaginin-se un escriptor preocupat per donar veu a la consciència de Leatherface deLa matança de Texasi entendre d'on ve i on va. No hi ha complicitat amb el monstre, i sí interès per acostar-se allà on tots perden peu: a l'abisme del mal però amb coneixement de causa, sabent del que es parla. Com en la literatura de Flannery O'Connor, amb la qual sovint se l'emparenta, hi ha una sublimació poètica del que és grotesc perquè la commoció deixi pas a una certa bellesa.

Els contes de William Goyen també podrien ser un model, encara que a Pollock li agrada més treballar arran de terra, sense abandonar el detallisme exacerbat en la descripció psicològica i els diàlegs esculpits amb puny de ferro. I el que queda, això és el més estrany, no és una novel·la cruel o miserabilista: addictiva com poques, deixa un pòsit de melancolia, i ens fa pensar, com deia Jim Thompson, en l'assassí que hi ha en tots nosaltres.

3 EL DIMONI A CADA PAS

EL DIABLO A TODAS HORAS

Donald Ray Pollock

Trad.: Francesc Rovira / Javier Calvo

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Empúries / Libros del Silencio

400 / 376 p. 22 €