Una petita joia al Lliure

la màgia del teatre s'ha instal·lat fins demà (només) al Lliure de Gràcia. I no perquè hi hagi cap truc. Actor, text i emoció, simplement, es barregen d'una manera excel·lent a Ivan i els gossos, el monòleg que dirigeix Pau Carrió i que interpreta Pol López sobre les aventures reals d'un nen moscovita, entre els 4 i 6 anys, a mitjans dels anys 90 a la tètrica Rússia de Ieltsin. La dramaturga londinenca Hattie Naylor narra la fugida d'Ivan Mixúkov d'un ruïnós entorn familiar, i com es va fer un lloc entre un grup de gossos en un conte que deixa sense respiració. Així ha passat des que es va donar a conèixer en el teatre radiofònic tan habitual de la BBC i en el seu posterior salt a l'escenari en diversos països. Al Lliure va viure una apoteòsica estrena.

No van ser pocs els espectadors, entre ells el mateix Lluís Pasqual, que es van posar drets quan el menut Pol López saludava aclaparat per una gran ovació. El director, Pau Carrió, tampoc va dubtar a l'hora d'abraçar-lo, gairebé com si fos un peluix, quan també va sortir a recollir els aplaudiments. La història de l'Ivan havia connectat amb la platea gràcies a una proposta minimalista que ho confia tot al treball interpretatiu. I aquí és on Pol López es doctoracum laudeen un teatre tan emblemàtic com és el Lliure de Gràcia.

MIMO I TACTE / Aquest jove actor (Barcelona, 1984) té carisma, en el seu cas s'hauria de parlar d'àngel, per omplir ell sol l'escenari, amb prou feines ajudat per un enorme plàstic fosc. Aquest suport escenogràfic de baix cost dóna un brillant joc aIvan i els gossos.Carrió dirigeix amb delicadesa i tacte una història explicada en un efectiuflashbackque ens trasllada als carrers de Moscou, gràcies al suport d'un treballat espai sonor, que potser peca només d'un subratllat emotiu una mica excessiu a la recta final.

Ivan i els gossoses degusta com un conte que té, és clar, els seus personatges bons (els gossos que donen calor a la vida desemparada de l'Ivan) i dolents (la majoria d'habitants d'una deshumanitzada Moscou). De la veu i del gest de López flueix el conte de forma màgica en una hora que passa volant i que trasllada a un entorn tan llunyà com els tenebrosos carrers d'una ciutat fosca. Malgrat la duresa extrema de les vivències del protagonista, l'obra conté aquest component colpidor en favor d'una aventura infantil, si se'n pot dir així, viscuda en companyia d'una quadrilla de gossos.

Sis funcions no semblen suficients per a un muntatge necessari, imprescindible, pel que explica i per com ho explica. Malgrat els condicionants de les programacions tancades, faria bé Pasqual de buscar al més aviat possible un forat per a aquest conte que és més que un «fons d'armari» d'un teatre com el director artístic el va definir per presentar-lo. És un vestit de gala; modest, però gran. Una petita joia.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Vegeu el vídeo d'aquest espectacle amb el mòbil o

a e-periodico.cat