El temps ho destrueix tot

En aquest llibre bell i condensat, que vol ser el relat d'un narrador de qui no ens podrem fiar, unthrillertràgic i una reflexió sobre el temps com a potència destructora i la memòria com a elaborat autoengany, destaca la construcció d'una veu que, entre el sarcasme i la sinceritat descarnada, descriu una vida fútil, que només mereix ser explicada després de cometre un acte ignominiós en forma de carta enverinada. És una altra de les vides corrents de la literatura de Julian Barnes (Leicester, 1946), sempre propenses a una afilada autoanàlisi i més propenses encara a dibuixar, amb escaire i cartabó, triangles amorosos modelats per l'enveja, la gelosia i la mediocritat d'un dels seus integrants.

Sembla una seqüela d'Hablando del asuntooAmor, etc., però, d'alguna manera, la brevetat d'El sentit d'un final (Premi Man Booker 2011) l'acosta a l'assaig: sobre l'envelliment, la mortalitat, les arítmies que es produeixen entre fets i records, i aquest egoisme que aconseguim ocultar-nos a nosaltres mateixos per poder suportar-nos. La primera part de la novel·la ens fa pensar en Tony Webster com la víctima d'una harpia que sedueix un dels seus millors amics, Adrian, per humiliar-lo, per bufetejar el seu orgull d'exnòvio melancòlic, que passa pel món sense cap més implicació que la del testimoni ocular d'un accident. La segona capgira el mitjó, i ingressant en una passiva, acomodada tercera edat, Webster s'adona que ni tan sols es coneix a si mateix, i que la Història i les nostres vides «són les mentides dels vencedors, però també les mentides amb què s'enganyen a si mateixos els vençuts».

Com la vida mateixa: un embolic de faldilles que es converteix en traïció, que desferma el rancor i la venjança i que confirma la seguretat que el temps passa i que ens deixem portar per ell, oblidant que els actes tenen conseqüències, i que sovint la lucidesa arriba massa tard. QuanEl sentit d'un final es transforma en una novel·la de misteri, que vol desentranyar el que hi ha al darrere d'un suïcidi que va passar 30 anys enrere, i el que amaga una estranya herència, Barnes ho aprofita per reavaluar la validesa del punt de vista del narrador, i amb això qüestionar la imatge que aquest té de si mateix. La solució del misteri pot semblar massa recargolada, però respecta la lògica interna d'un relat que no deixa de descobrir-se, que enganxa el lector amb les seves reflexions sobre el sentit de la vida i la mort, que concep el present com una elucubració del passat, una especulació contínua que funciona com a cuirassa per protegir-nos de la nostra mesquinesa.

LA VERITAT / Barnes parla del mateix que les millors obres de Banville, però no ho fa des del lirisme exacerbat que sol practicar el seu rival irlandès. Escurant el plat de la nostàlgia, al fons no hi queda res, ni un matís romàntic, només un pessimisme còsmic servit -com en els contes deLa mesa limón- des d'una prosa concisa i elegant, sense que la seva innata flegma britànica li jugui males passades, al contrari: la converteix en una altra variable -la inferioritat de classe, la superioritat intel·lectual- d'una complexa equació que només vol demostrar que estem molt equivocats quan ens pensem que coneixem la veritat sobre el que vivim.

3 EL SENTIT D'UN FINAL

EL SENTIDO DE UN FINAL

Julian Barnes

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Trad.: Alexandre Gombau / Jaime Zulaika . Angle / Anagrama

160 / 186 p. 16,90 €