Gran nit al TNC

Aplaudiment amb la majoria del públic dret. Aquesta és la salutació que desitgen tots els actors de teatre per a una estrena i la que va obtenir ahir a la nit a la Sala Gran l'equip deLa bêteen una nit de fortes emocions. Tant pel que es va viure a l'escena com pel que va envoltar l'inici de la temporada del principal espai del Teatre Nacional de Catalunya.

Per començar, era l'última direcció de Sergi Belbel al TNC. Però és que el seu muntatge d'aquesta comèdia del novaiorquès David Hirson ha estat esquitxat de contratemps gens habituals. Déu n'hi do haver de rellevar, per malaltia, un cap de cartell com Anna Lizaran per un altre actor (Jordi Bosch) que tan sols ha tingut 20 dies per preparar-se el paper protagonista. I, de remat, una afonia va impedir que Abel Folk participés en la prèvia de dimecres. A Folk el va rellevar en aquesta funció Gaston Core, l'alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre que ja va fer decoverde Lizaran en els assajos. A l'estrella absent la va recordar tot l'equip amb un pancarta, desplegada per Belbel i Bosch, durant la salutació amb la fraseGràcies Anna. T'esperem.

COMBAT DIALÈCTIC / Al final tot va sortir a cor què vols en una obra de text ambiciós i grandiloqüent (a vegades en excés) que parla del teatre, de l'ofici d'actor i de la relació amb el poder. La bêtese situa a la França del XVII amb el pols entre el dramaturg Elomire, defensor de l'alta cultura i el Molièrede l'obra, i el bufó de carrer Valere, actor amant del teatre popular i mundà. Elomire lidera unatroupeel mecenes de la qual, el príncep Conti, desitja airejar amb l'arribada del sorneguer i burleta Valere per acabar amb la rutina en què ha caigut Elomire. Aquest, lògicament, munta en còlera.

El muntatge, amb aquesta dualitat entre dues visions del teatre, de l'art i de la vida, es pot veure a més com un llegat de Belbel de la seva etapa de vuit anys de durada al capdavant del TNC. Les opinions més puristes han entès que el director de Terrassa s'ha mogut sempre en una frontera relliscosa respecte a l'oferta comercial, cosa impròpia d'un teatre públic.

Belbel -no podia ser d'una altra manera amb una obra comLa bête-, ha portat aquest festí de la paraula i del vers, sempre a la vora de l'excés, cap al lluïment actoral. Si ja comptava amb Lizaran com a arma segura, no ho eren menys Jordi Boixaderas (Elomire), Abel Folk (príncep Conti), Carles Martínez (Béjart, el segon d'Elomire) i l'últim a arribar, Jordi Bosch (Valere).

EN VERS / Això de Bosch és aclaparador. Hirson no es queda curt (mai) i presenta el personatge amb un monòleg de mitja hora, sí 30 minuts, que monopolitza el primer acte. A més, l'obra està escrita en vers, amb una magnífica traducció de Joan Sellent. Amb la seva experiència, capacitat gestual i comicitat, Bosch està excel·lent des de la seva aparició.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

A Hirson li interessa per sobre de tot el debat, la confrontació d'idees més que l'avanç de la trama, que a penes es mou. Durant més de dues hores assistim a un constant pols en una gran carpa que es converteix en l'únic espai de tota l'obra. Només en el segon acte el combat es veu amanit amb la representació d'una peça de Valere, pròpia del teatre de fira com només es podia esperar.

El maridatge Valere-Elomire és impossible i el segon, sol i perdedor, surt d'escena en el tancament. Boixaderas enfila, llavors, l'escala entre el públic amb un ardorós discurs en defensa de les conviccions artístiques, ètiques i morals com a arma contra les bèsties que amaguen els cretins que dominen el món.