EN 3 MINUTS

Pere Vilà Barceló: «Els artistes volen provocar»

El cineasta català (Girona, 1975) va presentar ahir a la Seminci de Valladolid 'La lapidation de Saint Étienne¿, duríssim retrat de la soledat de les persones grans.

Pere Vilà Barceló.

Pere Vilà Barceló.

2
Es llegeix en minuts
OLGA PEREDA
VALLADOLID

-¿Es va plantejar fer la pel·lícula en català i no en francès?

-Sí, però després vaig optar pel francès. També perquè volia treballar amb Lou Castel.

-El film reflecteix la descomposició física i moral d'un home gran que viu sol i que no es pot oblidar de la seva dona i la seva filla mortes. ¿Vostè té motius personals per haver-ho fet?

-Sempre n'hi ha. Durant un parell d'anys vaig cuidar la meva àvia, que va patir Alzheimer. I això em va marcar. El meu primer curt parlava d'aquesta malaltia. I he fet documentals que tracten sobre la gent gran. És un tema que m'interessa.

-Té imatges molt crues. L'espectador pot sortir amb ganes de trucar a algun familiar vell. O pensant en la vellesa. O, fins i tot, amb l'estómac una miqueta regirat.

-L'objectiu de qualsevol artista és fer pensar i provocar alguna emoció en l'espectador, encara que sigui la indiferència. Totes aquestes opcions que comenta em semblen bé. A partir d'aquí, el que importa és l'element personal de cada espectador.

-Per fer realitat la pel·lícula va ser imprescindible la figura de Lluís Miñarro. Si ell no existís...

-Ens aniria molt malament. És una figura per reivindicar, un productor únic a Espanya [ha treballat amb Marc Recha i José Luis Guerin, entre altres]. Té olfacte per detectar projectes que busquen nous llenguatges i això és una capacitat que no té ningú més. Hi ha una campanya de desprestigi per a aquest tipus de cine. Sembla que molta gent no vol que existeixi. Això és terrible.

-¿Què passaria si només es fessin pel·lícules molt taquilleres?

-És una llàstima perquè en altres països no hi ha aquest debat i el cinema d'autor conviu sense problemes amb altres tipus de propostes. ¿Què més passa si hi ha pel·lícules diferents? ¿On és el problema?

-Vostè mateix té projectes més comercials.

-Vaig començar com a guionista i escric de tot i ho presento en molts llocs. També escric històries comercials de gènere, de terror o d'extraterrestres. M'ho passo bé. Les escric per a mi i si, a més, trobo algú que hi està interessat, genial, perquè així puc viure. És que amb un tipus de cinema és difícil viure.

-El seu film, que s'estrena a finals d'any, va ser a Karlovy Vary. I ara a la Seminci de Valladolid.

-Els festivals són imprescindibles. És el trampolí més important per a nosaltres. No podem menysprear la quantitat de gent que veu aquestes pel·lícules als certàmens.

Notícies relacionades

-Als festivals les sales s'omplen, però la situació és molt diferent quan les pel·lícules s'estrenen als cines.

-És que si a ciutat on tu vius no hi ha cap festival, quan arribes a les sales veus els cartells i penses: va, anem a veure la de Matt Damon, que sempre està bé.