Pere Vilà Barceló: «Els artistes volen provocar»

-¿Es va plantejar fer la pel·lícula en català i no en francès?

-Sí, però després vaig optar pel francès. També perquè volia treballar amb Lou Castel.

-El film reflecteix la descomposició física i moral d'un home gran que viu sol i que no es pot oblidar de la seva dona i la seva filla mortes. ¿Vostè té motius personals per haver-ho fet?

-Sempre n'hi ha. Durant un parell d'anys vaig cuidar la meva àvia, que va patir Alzheimer. I això em va marcar. El meu primer curt parlava d'aquesta malaltia. I he fet documentals que tracten sobre la gent gran. És un tema que m'interessa.

-Té imatges molt crues. L'espectador pot sortir amb ganes de trucar a algun familiar vell. O pensant en la vellesa. O, fins i tot, amb l'estómac una miqueta regirat.

-L'objectiu de qualsevol artista és fer pensar i provocar alguna emoció en l'espectador, encara que sigui la indiferència. Totes aquestes opcions que comenta em semblen bé. A partir d'aquí, el que importa és l'element personal de cada espectador.

-Per fer realitat la pel·lícula va ser imprescindible la figura de Lluís Miñarro. Si ell no existís...

-Ens aniria molt malament. És una figura per reivindicar, un productor únic a Espanya [ha treballat amb Marc Recha i José Luis Guerin, entre altres]. Té olfacte per detectar projectes que busquen nous llenguatges i això és una capacitat que no té ningú més. Hi ha una campanya de desprestigi per a aquest tipus de cine. Sembla que molta gent no vol que existeixi. Això és terrible.

-¿Què passaria si només es fessin pel·lícules molt taquilleres?

-És una llàstima perquè en altres països no hi ha aquest debat i el cinema d'autor conviu sense problemes amb altres tipus de propostes. ¿Què més passa si hi ha pel·lícules diferents? ¿On és el problema?

-Vostè mateix té projectes més comercials.

-Vaig començar com a guionista i escric de tot i ho presento en molts llocs. També escric històries comercials de gènere, de terror o d'extraterrestres. M'ho passo bé. Les escric per a mi i si, a més, trobo algú que hi està interessat, genial, perquè així puc viure. És que amb un tipus de cinema és difícil viure.

-El seu film, que s'estrena a finals d'any, va ser a Karlovy Vary. I ara a la Seminci de Valladolid.

-Els festivals són imprescindibles. És el trampolí més important per a nosaltres. No podem menysprear la quantitat de gent que veu aquestes pel·lícules als certàmens.

Notícies relacionades

BCN manté l’idil·li amb el teatre

El MNAC insisteix en el perill de traslladar els murals de Sixena

-Als festivals les sales s'omplen, però la situació és molt diferent quan les pel·lícules s'estrenen als cines.

-És que si a ciutat on tu vius no hi ha cap festival, quan arribes a les sales veus els cartells i penses: va, anem a veure la de Matt Damon, que sempre està bé.